En una contribució anterior sobre la pronunciació dels noms anglesos, es va qualificar de "gest d'apropiació" la pràctica de traduir noms propis, pràctica més o menys difosa també al món musical. Recordo les discussions amb el meu professor de català, un ferm defensor de les traduccions —aleshores parlàvem més de noms de ciutats que de compositors— i la seva argumentació a partir de la idea que aquest tipus de vocabulari representa un senyal de riquesa cultural. Però fins a quin punt es tracta d'una riquesa que resulta d'una apropiació?

En aquest sentit, el cas de les ciutats és notablement diferent del dels compositors, és a dir, "London" no perd el seu caràcter britànic si en diem "Londres", però "Luis de Beethoven", "Francisco Schubert" o "Ricardo Wagner" semblen una mica més universals que els germànics "Ludwig van B.", "Franz S." o "Richard W.". [Que aquests noms se citin en castellà no és cap casualitat: sigui per la sensació dels catalans de ser víctima d'un imperialisme cultural, si pensem en "Pablo Casals", "Federico Mompou", et al.; sigui per la voluntat de certs sectors castellanoparlants de "rebatejar" personatges cèlebres "en cristiano", el cas és que la pràctica sembla més difosa allà que aquí...].

Per altra banda, els cognoms fan l'efecte de ser immunes a aquesta pràctica (tret dels derivats del llatí, com "Calvino", "Cartesio", etc.), amb la qual cosa la majoria dels compositors se n'escapa. Potser resulta simplement més còmode substituir els noms per la variant en la pròpia llengua que traduir cognoms: tothom reconeix l'equivalència entre "Luis", "Ludwig", "Louis", "Lewis", etc.; però saber qui s’amaga darrera de "Juan Sebastián Arroyo", "Ricardo Carretero" o "Arnado Belmonte" ja exigeix una formació lingüística que va més enllà del santoral. Segur que el meu col·lega, en Marcos Fuensanta, hi estaria d'acord...

Però deixem les polèmiques i tornem sobre la qüestió de la universalitat. Una gran part de la història de la música clàssico-romàntica s'articula entre els extrems de l'universalisme clàssic i el particularisme nacional, sense que el segon sigui una resposta al primer; els dos, més aviat, es desenvolupen alhora. Des d'aquesta perspectiva, traduir el nom d'un compositor clàssic significa participar en la seva universalitat, o, dit d'una altra manera, apropiar-se'n; un gest especialment útil des de la perifèria del cànon. Per evitar malentesos: deixar el nom en l'idioma matern d'un compositor no en manté pas la universalitat; simplement, emfasitza la seva nacionalitat en lloc d'una altra; i les cultures musicals considerades perifèriques tampoc són les úniques culpables. El cas més sorprenent potser és el de Franz Liszt (conegut internacionalment pel seu nom alemany), qui, parlant l'alemany de llengua materna i no havent arribat a un nivell d'hongarès de bon tros comparable amb el del francès, tanmateix se sentia prou hongarès com per signar amb "Liszt Ferencz". Semblant, però potser encara més radical es presenta el cas de Smetana, batejat "Friedrich" i germano-parlant, qui, ja adult, descobreix les seves arrels txeques i n'aprèn l'idioma, tot traduint el seu nom a la forma coneguda: Bedřich.

Les conclusions que es poden treure d'aquests exemples són dobles: neixem dins d'un marc cultural del qual no podem escapar fàcilment (tots tenim una llengua materna i els nostres noms també pertanyen a un —o diversos— conjunts lingüístics), tot i que l'intent potser contribueixi a una desitjable conscienciació (i ho diu un alemany que només se sent veritablement a casa quan li parlen en català). Finalment, reconèixer aquest fet —que ens pot ajudar enormement a comprendre una persona— no hauria de limitar-nos a l'hora d'establir vincles intel·lectuals, emocionals o estètics amb un artista.