A l’època de crisi que ens toca viure, es pot arribar a pensar que hi ha alguns aspectes més prescindibles que altres, com per exemple l’educació musical. Demostrar que no és així passa per assentar el seu valor de bé necessari, únic i no substituïble.

Des d’un punt de vista biològic, educar és un dels factors que caracteritzen de forma central la condició humana. Cap espècie animal –tampoc els nostres germans propers dintre dels primats– implementa, durant el temps que té cura de la seva prole, processos que vagin més enllà del “mostrar” als individus joves què han d'aprendre. Per l'home això no és suficient; des de sempre ha necessitat afegir a aquest comportament altres processos, com ho demostra la triple etimologia llatina d'educar: educere, o “ajudar a treure a la llum”, o sigui a reflexionar; ex ducere, o orientar i guiar la persona que aprèn, i educare, que significa alimentar, tan físicament com intel·lectualment.

La música –com tota comunicació artística– és un altre d'aquests factors centrals humans. John Dewey, l’any 1938, ja la definia com a posseïdora d'identitat pròpia en mencionar, a Art as experience, que hi ha valors i significats que només es poden expressar amb qualitats audibles, i que preguntar què signifiquen, en el sentit d'expressar-ho en paraules, nega la seva pròpia existència.

La ciència va evidenciar fa temps que l’educació musical ha de ser un “birthright” per a tots els nens (Lehmann, Sloboda i Woody, 2007: 26), i que ha d’estar en igualtat respecte d’altres matèries com l’educació de les matemàtiques o la literatura.

Els magnífics resultats de l’educació musical per a la transformació i millora social, amb projectes comunitaris vehiculats a través de la música o amb suport de la música (acompanyada o no d'altres arts), senyalen un espai concret de necessitats cobertes específicament per l’educació musical.  

La distribució social de l’educació musical, per tant, té més a veure amb raons d'equitat i justícia en l’accés a un bé no substituïble que ens completa com a éssers humans, tant individualment com en grup, que no pas amb raons de complementar-nos unidimensionalment en el gaudi o en l’ornamentació social.

Evidenciades i donades les bases per emmarcar l’educació musical com a dret social, la subsegüent acció política hauria de tenir un camí més consistent per aconseguir-ho. Tant de bo que així sigui!

Referències

• Dewey, J. El arte como experiencia. Barcelona: Paidós, 2008.
• Lehmeann, A. C., Sloboda, J. A. i Woody, R. H. Psychology for Musicians. New York: Oxford Univesity Press, 2007.