Des del 22 d’octubre i fins el 10 de desembre hem pogut gaudir, a la nostra biblioteca, de l’exposició Victòria dels Àngels: la veu de l’expressivitat. Una mostra de partitures, manuscrits i fotografies de la cantant, a més d’un vestit  que va portar en l’òpera Tannhäuser a Bayreuth, tot fent un recorregut per la seva vida, mostrant-ne els esdeveniments més importants.

Aquesta exposició s’ha pogut fer gràcies a les donacions de la Fundació Victoria de los Ángeles, que ha cedit més de quatre mil partitures del fons personal de la soprano, algunes impreses i altres de manuscrites, que es poden consultar demanant-les a la mateixa biblioteca.

Helena Mora, la directora de la fundació, i Joan Morera, el seu actual marit, ens explicaran una mica més sobre aquesta exposició, la fundació en sí mateixa, les activitats que han organitzat conjuntament amb l’Esmuc, i sobretot, sobre Victòria.

Parlem una mica sobre els inicis de la fundació: de qui va ser la idea, com va començar...

La nostra relació amb Victòria era molt quotidiana. Durant els darrers cinc anys, va quedar molt  afectada per la mort del seu fill. I quan ella va morir ens vam adonar que era un personatge de molta envergadura, tant per la reacció popular que hi va haver com per la consciència real de qui es tractava, per això crèiem que havíem de recuperar i transmetre el record de Victòria a tothom. Era necessària la creació d’una entitat, no sabíem si una fundació o una associació, per a protegir aquest llegat cultural que va deixar Victòria, i per fer que aquesta seva manera de ser músic es pogués transmetre a les noves generacions.

La vostra relació amb ella...?

Nosaltres convivíem amb ella. Ella era la meva sogra, però el meu marit –el seu fill– es va morir. Vam tenir una relació com de mare i filla, però no era una relació biològica.

Els objectius de la fundació, ja hem dit que són transmetre tot el seu llegat...

Sí, i fomentar la lírica. Es tracta d’una artista absolutament excepcional, no només era una intèrpret amb una intuïció fora del normal. I aquest tipus de coses, si no hi estàs una mica a sobre, si no dones empenta a aquest tipus de personatges, no apareixen. Creiem que mereix aquesta empenta, i en la mesura que nosaltres podem, la fem. Si no, es queda només en el record de les persones grans. Val la pena descobrir-la! És un personatge apassionant.

A més de les partitures que hem vist en l’exposició, la fundació conserva més pertinences d’ella? 

Sí. Els seus vestits, com el de l’exposició, els vestits d’òpera i de concert, que estan dipositats a l’Institut del Teatre; i tot el material paral·lel a la seva carrera, és a dir, crítiques, programes de mà, fotografies, correspondència, que és a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Sempre en institucions públiques, ja que és la forma de garantir que en un futur estiguin a l’abast de tothom.

Quin tipus d’activitats promou la fundació?

Fem unes activitats divulgatives que són concerts, cicles, edicions discogràfiques, com la col·lecció “Victoria de los Ángeles” dins del segell Columna Música. En cinc anys n’hem editat onze: deu CD i un DVD. Un o dos cops a l’any podem organitzar un concert. Són d’homenatge a Victòria dels Àngels, amb la col·laboració d’artistes que vénen sempre d’una forma desinteressada, i la fundació evidentment hi està molt agraïda.

Després fem activitats formatives: dotació de beques a l’Esmuc per a cantants i pianista acompanyant, cursos de dicció aplicada al cant, de fonètica. Amb grans figures de la lírica hem organitzat classes magistrals: l’any passat, unes amb Teresa Berganza i Luigi Alva, sobre Rossini. També concerts amb els alumnes becats, per fer-ne promoció i mostrar el seu treball; cursos dedicats a compositors d’aquí, catalans: sobre les cançons d’Eduard Toldrà amb la seva filla, la Narcisa; unes classes magistrals sobre l’obra vocal del mestre Casals,  amb la Marta Casals. Ara estem creant una línia editorial per una edició de tots aquests cursos, perquè tota aquesta formació quedi reflectida en uns manuals i guies, per tal que qualsevol estudiant pugui consultar aquests mètodes.

I una vegada a l’any fem una edició de caràcter social. Editem un disc, recopilació de cançons de Victòria, i els beneficis van per a una entitat d’ajuda social. Per exemple, Lucero mío, que era com ella anomenava al seu fill amb síndrome de Down, i els beneficis van, per tant, a la Fundació Síndrome de Down. Amb la Fundació Pasqual Maragall, Alzheimer Internacional, hem fet un disc que s’anomena Canciones para recordar; i un altre, Victoria from the heart, que són cançons romàntiques, i els beneficis van per la fundació SHE, per a la prevenció de malalties cardíaques. Perquè això és una cosa que la Victòria feia; sempre estava disposada a fer concerts per a ajudar. I nosaltres pensem: no tenim la Victòria, però tenim la seva veu, i hem de fer alguna cosa nosaltres també.

Pel que fa a l’Esmuc, per què heu treballat tant amb la nostra Escola?

Perquè és una entitat pública, i des del començament sempre hi ha hagut molt bona sintonia i molt bona col·laboració. També perquè la fundació té un pressupost modest. Si tinguéssim un pressupost molt elevat podríem fer unes beques obertes a tothom, però ho hem de fer més reduït.

Sobre els enregistraments de Victòria que s’ha sortejat arran de l’exposició..., per què heu triat aquests?

Bé, nosaltres no els hem triat. Penso que deu ser per la relació amb Barcelona. Un concert de la Victòria al Palau de la Música Catalana, el dia en que es va inaugurar Catalunya Música i Victòria va ser-ne la seva padrina, fa vint-i-cinc anys; penso que és maco, que és molt d’aquí. Després el DVD, Victòria a Barcelona, són dos concerts molt emblemàtics de la carrera de Victòria: un és el retorn al Liceu després de vint-i-cinc anys de no cantar-hi, i l’altre el 45è aniversari del debut de Victòria al Palau de la Música.

I del títol de l’exposició, Victòria dels Àngels: la veu de l’expressivitat, què en penseu?

Em sembla molt encertat. Penso que una de les qualitats de Victòria és que era capaç de cantar amb un somriure a la boca, que fins i tot podies veure aquest somriure sense veure-la a ella. La seva expressivitat crida molt l’atenció als becats; diuen que sentint-la en un disc notes el seu estat d’ànim, si somriu, si no... També tenia molta expressivitat als ulls, penso que els ulls de Victòria tenen molta força. Molts fans ens diuen que era l’única cantant capaç de sortir a l’escenari i, abans de dir una nota, posar-se el públic a la butxaca. Sí, perquè era molt humil i molt natural, i penso que el públic ho nota. La comunicació entre el públic i Victòria era molt forta, i crec que per això el públic se l’estimava tant, perquè era una persona que es deixava estimar.

I alguna cosa més sobre ella, que vulgueu afegir, o destacar?

Ui, quanta estona tens? Per exemple, Josep Pla, després de sentir-la, va afegir que  “dir que canta bé és no dir res”. També hi ha una frase molt bona de Menuhin, que deia que ell buscava en el seu violí la veu de Victòria dels Àngels. O Sir Alec Guinness, el de La guerra de las galaxias, va dir que li agradaria morir-se amb una mica d’encens i escoltant la veu de Victòria dels Àngels.

I per acabar, s’estan programant altres projectes des de la fundació, en col·laboració amb l’Esmuc?

Sí, tenim previst un màster de lied, un projecte de molta envergadura, un gran projecte, amb la intenció que, evidentment, sigui molt sòlid i esdevingui  un referent. 

Per quan?

És possible que per al curs que ve, però hi estem treballant encara, i és una mica complicat fer-ho bé. No és fàcil...

A l’hora de portar els professors?

Sí, volem dur els millors professors per al lied espanyol, per al lied francès, per al lied alemany... Amb el nom de la Victòria és molt fàcil portar aquesta gent, perquè atrau, però portant el nom de la Victòria, no pots fer qualsevol cosa. No pots fer un màster. Has de fer “el Màster”. La intenció de la fundació sempre és aquesta: protegir-li el nom. I és veritat que ens ha ajudat molta gent: gràcies a aquest respecte, estima i admiració per Victòria, quan hem picat portes s’han obert i han ajudat a que això fos així. La dignitat no està en els que ho fem, sinó en el resultat. Els mateixos becats són digníssims de ser-ho, i els resultats al final ho diuen.