El paradigma lingüístic del mot "celta" ens condueix sense desviaments a les anomenades "sis nacions celtes": Escòcia (Alba), Irlanda (Éire), Gal·les (Cymru), l'Illa de Man (Ellan Vannin), Cornualles (Kernow) i la Bretanya francesa (Breizh). Aquestes comunitats es caracteritzen per la presència històrica documentada de llengües celtes que, amb l'excepció lamentable de Man i Cornualles, se segueixen parlant fins a l'actualitat, tot i que sigui amb estadístiques preocupants.[1] No és casualitat que la música celta com a segell consisteixi principalment en músiques provinents d'aquests països [2], ni tampoc que es tracti de nacions sense estats que reclamen amb més o menys vehemència i suport social la independència dels seus respectius estats nacionals –amb l'excepció evident d'Irlanda, que no fa ni cent anys que es va independitzar de Gran Bretanya (1922) i segueix arrossegant el problema d’Irlanda del Nord.

El recurs a una cultura llunyana que mai ha sabut o volgut construir grans imperis, però que en el seu lloc ha engendrat un exèrcit de vençuts capaços de desvetllar les emocions més fortes, des del gàlata que se suïcida després de la derrota contra Àtal de Pèrgam, passant per Vercingetorix que lliura les armes a Caesar, fins a William Wallace (qui no recorda el seu crit "Freedom!" mentre és hanged, drawn and quartered al final de Braveheart...?) per motius polítics fins i tot per part de regions la celticitat de les quals surt només de les boires de la fantasia (Galiza, Asturies i la Padania de la Lega Nord en són alguns exemples) ens deixa entreveure que estem davant d'un discurs identitari difícilment construït abans del s. XVIII.

Gàlata Ludovisi. Museo Nazionale Romano - Palazzo Altemps

De fet, van ser dos escocesos els qui van posar la cultura celta en el mapa europeu: James MacPherson i Sir Walter Scott. En una època que s'havia cansat tant del predomini greco-llatí i cristià com de les estructures polítiques que aquest havia produït, el primer va redactar (que no recollir) poesies plenes d'heroisme i honor d'un bard celta que res havia d'envejar a Heròdot. Els Works of Ossian es van traduir als principals idiomes europeus i feren del seu autor, Ossian (gaèlic Oísin), i del seu heroi, Fingal (gaèlic Fionn mac Cumhaill) mascarons de proa d'una antiquíssima cultura europea alternativa que inspiraria Goethe, Mendelssohn, Napoleó i molts d'altres. Sir Walter Scott, per la seva banda, no només va inventar la novel·la històrica i es va convertir en l'autor més llegit al món occidental de la primera meitat del s. XIX, sinó que també va inventar l'Escòcia (segons Stuart Kelly "Scottland") que ens imaginem avui: el highlander noble amb kilt, targe i claymore (faldilla, escut rodó i espasa ampla), els jacobites, la cornamusa, etc. L'abast del seu èxit es veu tant a dins de la literatura com a fora: la seva casa, Abbotsford House, va ser model per una arquitectura medievalitzant a Gran Bretanya, Europa continental i fins i tot els Estats Units.[3]

MacPherson i Scott, però, són exemplars també en un altre punt: com ha demostrat la investigació crítica, grans parts de les imatges que crearen no corresponen pas a la realitat històrica; es tracta, més aviat, de símbols d'allò que Benedict Anderson anomena "comunitats imaginades". Si aquestes es condemnen, tot recriminant-ne les "tradicions inventades" (com ho faria Hobsbawm), o si, amb vistes a la psicologia social, s'accepten dins el gran conjunt d'identitats (col·lectives i individuals), que, al cap i a la fi, són totes construïdes, tothom ho ha de decidir per ell mateix. L'art, de totes maneres, no depèn de la veracitat del seu discurs; tot i així, resta encara la pregunta final de la construcció de la "música celta" i la seva relació amb la història.

To be continued...

[1] El gaidhlig a Escòcia és parlat per un 1,1% de la població (2011; en comparació, un 30% parla Lowland Scots); a Irlanda, segons una enquesta del 2006,  el 40,8% dels habitants parlen gaeilge. El 2001 hi havia un 21% de gal·lesos que tenien competències actives en cymraeg (ca. 750.000 persones, la qual cosa en fa la llengua celta amb més nadius en nombres absoluts), mentre que el brezhoneg està classificat com a llengua en greu perill d'extinció. L'última persona documentada que parlava kernowek com a llengua materna es va morir el 1777 (amb això, el cornès modern, parlat més o menys bé per unes 250-300 persones, representa una llengua reconstruida comparable a l'ivrith o hebreu modern); el mateix va passar en el cas del manx l'any 1974; actualment hi ha més de 600 persones que el parlen com a segona llengua.

[2] Algunes cultures de l'estat espanyol, com Galiza o Asturies, així com certs cercles a Portugal, també reclamen pertànyer al món celta i, corresponentment, han emprès una producció de música celta. Malauradament, aquestes construccions identitàries no es poden fonamentar en l'argument lingüístic, atès que tant el gallec/portuguès com l'asturià són llengües romàniques en les quals la presència de mots d'origen celta no és pas superior a, per exemple, el català o el castellà.

[3] No oblidem les paraules duríssimes que li va dedicar Mark Twain, acusant-lo ni més ni menys d'haver causat la Guerra Civil Americana pel somni d'un passat heroic transmès mitjançant les seves novel·les que impedia la modernització del Deep South.