Tot i que els paradigmes discutits a les anteriors entregues d'aquesta reflexió (núms. 22 i 26) sempre siguin presents quan es parla de música celta, potser hi ha un altre camí per aproximar-s'hi, a través de la mateixa música. Hi ha una sonoritat celta, independent de la procedència o de l'antiguitat de la música en qüestió? Analitzant les músiques celtes, sí que es poden identificar algunes característiques que habitualment s'interpreten com a signes d'identitat celta.

Entre les estructures musicals, la modalitat serveix de manera prominent com a signe de "celticitat", normalment sense especificar de quins modes es tracta. Tenint en compte que, de fet, moltes de les músiques de tradició oral europees són modals, aquest paràmetre té un valor d'identificació més aviat escàs. La cosa no canvia gaire si especifiquem una mica més i constatem que hi ha una preferència pels modes dòric i mixolidi o per les estructures pentatòniques. El repertori celta inclou també una gran quantitat de melodies perfectament tonals, per la qual cosa una associació massa estreta entre "modal" i "celta" sembla dubtosa ja d'entrada.

Quant a la instrumentació: els violins, cornamuses i arpes confereixen fàcilment una sonoritat celta a la música, junt amb alguns instruments "típics" d'algunes regions però d'un abast més limitat, com la bombard bretona, o d'altres que estan en segona fila, com l'irish bouzouki, etc. Però es fa difícil establir una relació estreta entre aquest grup d'instruments tan heterogeni i una suposada "celticitat", més enllà del fet que es toquin en un o diversos països de llengua celta. La cornamusa, per exemple, es tocava (i es toca encara) en molts països que no es poden considerar celtes. De fet, el seu paper dominant a Irlanda o Escòcia és bastant recent (s. XVIII), igual que el del violí, que s'estableix en aquest mateix segle en molts països europeus (celtes i no). El cas de l'arpa és diferent, ja que està documentada en èpoques molt llunyanes, i el seu paper de símbol identitari la fa destacar per damunt dels altres instruments, sobretot a Irlanda i a l'Escòcia occidental. Altres instruments, en canvi, són importacions molt més recents (el banjo, per exemple, entra a la música irlandesa a partir dels intercanvis d’emigrants del s. XIX, i l'irish bouzouki és fins i tot un invent dels anys 60).

Aquests canvis dins de la instrumentació, que inclouen també instruments elèctrics com baixos, guitarres i sintetitzadors, ens reenvien a una altra problemàtica: la relació entre música de tradició oral i popular music en sentit anglosaxó. Si be és cert que, d'una forma o altra, la majoria de grups que toquen música celta parteixen de les músiques de tradició oral, utilitzant-ne les melodies, ritmes, formes, instruments, etc., es mouen en un context de música popular que transcendeix tant les funcions de la música tradicional com els límits de la comunitat lingüística de la qual sorgeixen. En aquest sentit, "música celta" com a etiqueta sembla tenir sentit només dins del marc d'una música supranacional o world music, mentre que, a nivell local, el fet d'especificar la tradició concreta (per exemple, música escocesa, o més encara, música de les Highlands, de les Illes, etc.) fa obsolet el terme suposadament genèric.

Aleshores doncs, la "música celta" només seria un calaix de sastre que engloba una sèrie de músiques prou diferents per tal de vendre-les a un públic internacional? Doncs, sí i no. Ho és en el sentit que totes les grans identitats col·lectives són, al cap i a la fi, imaginades o inventades, i també problemàtiques quan es mira el detall. "Música celta" no és ni més ni menys convincent que "música espanyola", "música clàssica" o "heavy metal". Però sí que hi ha factors aglutinadors, que potser tenen més a veure amb aquesta imatge d'"allò celta" que emana de la literatura, de les pel·lícules, del turisme, i que parla d'una música "alternativa"; una música de qui s'identifica amb els vençuts de la història; una música que evoca una espiritualitat diferent, fins i tot quan només es tracta d'un cristianisme que s'oposava en el seu temps al de Roma; una música que resisteix a allò clàssic. En aquest sentit, la música celta rescata i alhora actualitza una actitud romàntica davant de la música tradicional, per la qual la macro-categoria "música folk" sembla massa local i sòbria, per no dir despullada de misteri.