Nuño Fernandez ha obtingut el tercer premi, “Francisco Guerrero Marín”, a la 15 edició del Premi Joves Compositors de la Fundació SGAE- Centro Nacional de Difusión Musical (CNDM), del 2014, per la seva composició Offsprings of wrath. Encara que va estudiar percussió a Conservatori Professional de Música de Segòvia, actualment és alumne de Composició al nostre centre, l’Esmuc.

En quin moment de la teva vida vas decidir estudiar l'especialitat de composició?

Tindria al voltant de quinze anys, més o menys en la meitat del cicle d'estudis mitjans, quan vaig decidir que la composició no fos només una inquietud, sinó un possible camí de professionalització. Sabia, ja des de llavors, que no volia dedicar-me a la interpretació clàssica per ser alguna cosa que no lligava amb la meva personalitat ni amb els meus interessos musicals. Em sentia pres de la partitura, sense cap marge per a la improvisació o la creació, i amb l'únic objectiu, segons ho veia aleshores, de solucionar certes dificultats tècniques amb un marge molt petit per a la pròpia expressió. Vaig haver d'esperar fins als dos últims anys de Grau Mitjà per cursar l'assignatura de Fonaments de Composició i, gràcies a la meva professora Beatriz Frare, això em va servir per començar a generar una base tècnica, endinsar-me en certs autors, estils i èpoques d'una manera més conscient i adquirir una determinació, encara més forta, per intentar fer de la composició el mitjà pel qual em pogués guanyar la vida en un futur.

Quins van ser els motius que et van portar a aquesta decisió?

Amb set anys ja vaig tenir la inquietud d'escriure petites peces o fragments musicals. Sempre he sentit una pulsió creativa que havia de canalitzar, i la música es va acabar per convertir en el principal mitjà per fer-ho. Mai li vaig donar major importància. Dedicar gran part del meu temps lliure a escriure música era una cosa normal, per a mi. Això, juntament amb la improvisació, es van convertir en els dos pilars fonamentals del meu interès quan vaig començar els estudis al conservatori. Clar que, tant al grau elemental com en la majoria del grau mitjà, al que fonamentalment dediques el teu temps és a la interpretació d'obres amb el teu instrument i a la seva tècnica.

Recordo que no entenia per què no podia directament especialitzar-me en composició i tampoc per què, segons em semblava, estava tan menysvalorada dins de l'ensenyament. A dia d'avui penso que conèixer un instrument i tenir unes mínimes competències en el seu maneig és part vital de la formació de qualsevol compositor, ja que t'apropa al fenomen inherent a tota escriptura instrumental: la interpretació. No obstant això, segueixo tenint la sensació que, almenys en el sistema educatiu musical del nostre país, amb prou feines s'incentiva la part creativa de l'alumne, i això fa que l'àmbit acadèmic basi la seva educació fonamentalment en la tècnica instrumental. En definitiva, per tota aquesta inquietud creadora vaig acabar tenint molt clar que, quan pogués, m'especialitzaria en composició. La veritat és que, malgrat sentir-me molt a gust amb la interpretació durant els dos últims anys de grau mitjà, vaig decidir que en el grau superior la deixaria a un costat per dedicar-me al que realment m'ha agradat des que vaig començar a estudiar música: tenir l'oportunitat de crear-la.

Quin és el teu compositor preferit o el que més t'ha marcat?

Aquesta és per a mi una de les preguntes més difícils de contestar. No existeix un sol compositor, una sola obra, o un sol estil de música que pugui afirmar inqüestionablement que sigui la meva referència. És poc comú, per no dir impossible, que siguis afí a tota la producció d'un autor. És més, fins i tot passa que dins d'una mateixa peça, siguin certs fragments o recursos els que t'apassionin, no el conjunt del discurs. Però si haig de nomenar alguns autors i obres, podria esmentar a György Ligeti i el seu Requiem com una de les peces el descobriment de la qual, fa ja bastants anys, em va fascinar i apassionar. Recordo escoltar-la atònit, intentant no perdre ni un detall d'entre la seva exuberant textura vocal. La seva expressió obscura, la seva densitat, eren elements que encara avui m'inquieten malgrat comprendre la seva construcció molt millor que quan la vaig descobrir. També podria nomenar com a influents (entre moltes altres obres) el Threnody to the victims of Hiromshima de Krzysztof Penderecki, certes peces de Magnus Lindberg com Ur o Introduction aux tenèbres de Raphäel Cendo, compositor que recentment vaig descobrir i que vam tenir l'oportunitat de conèixer els alumnes de composició de l'Esmuc aquest any. Potser són obres o autors influents perquè fan explícit cert caràcter que s'aproxima al que jo vull expressar en la meva música. Tampoc podem oblidar autors ja passats dels quals som inevitablement deutors i dels quals encara avui hem d'aprendre: Ravel, Bach, Monteverdi, Stravinsky… aquí cadascú té les seves preferències. Encara que crec que és important afegir que avui dia les influències d'un compositor poden ser molt diverses. Tenim fàcil accés a una infinitat de músiques que ens permeten tenir un ampli llindar d'escolta i amb una immediatesa insòlita. És cada vegada més comú que els compositors s'impregnin i traslladin a la seva música referencies sonores d'allò més diverses: música electrònica, jazz, punk, passant pel metal, el post-rock fins al teatre Nō japonès o el cant cors. I és important reconèixer aquestes influències per trencar, a poc a poc, l'hermetisme, la gairebé divinització i la separació tan abrupta pel que fa a la resta de músiques on gran part de la música “clàssico-contemporània” s'ha quedat presa de si mateixa.

Com definiries el teu estil compositiu?

És bastant aviat encara per afirmar que tinc un estil compositiu propi. Estic constantment explorant noves formes, nous recursos que em permetin plasmar en la meva música la idea sonora que tinc. Però crec que sí que podem trobar certs trets en comú o certa recerca d'un determinat caràcter i expressió en gairebé totes les meves obres. Són peces amb una gran densitat d'elements, que intenten atrapar l'escolta i transportar-la d'una manera dinàmica. Hi ha una recerca exhaustiva del detall i l'exuberància on conflueixen una gran quantitat i diversitat de de elements intentant contribuir a la generació de textures complexes. Solen tenir un caràcter opressiu, fosc, per moments agressiu, i el material instrumental així ho busca, desplegant un extens ús de tècniques. És difícil fer una generalització perquè depèn molt de l'obra i la seva intencionalitat. Pot ser que d'una obra a una altra canviï completament d'“estil” –per dir-ho així– per fer una exploració d'altres elements musicals. La meva música és un intent d'estrènyer un vincle entre l'abstracte interior i el fenomen sonor; és per això que l'expressió i el caràcter tenen una importància essencial.

Per què vas decidir estudiar a l’Esmuc?

Sobretot pel professorat i la qualitat de l'ensenyament. Sabia que era dels millors centres de tota Espanya on podia estudiar. Dins del Departament de Composició trobem compositors molt actius dins del panorama nacional i internacional. Poder tenir l'oportunitat de ser instruït per algú en ple contacte amb la música, t'obre els ulls cap al món professional, el treball amb els músics i els futurs problemes als quals hauràs d'enfrontar-te com a compositor. També sabia que la càrrega teòrica era molt important en aquesta escola i que tindria l'oportunitat, com ho he fet, de conèixer a alguns professors excepcionals amb visions molt particulars de la música. Encara que el que no esperava és que tindria tant treball (per quantiós, no per difícil) que no em permetria dedicar el temps que la composició necessita. Al seu torn, també em vaig decantar per l’Esmuc per Barcelona. És un nucli important de cultura on hi ha una fervent activitat i del que, si tens temps, pots arribar a treure molt partit.

Com enfoques el teu futur professional?

Avui dia, el futur professional és alguna cosa incerta per a qualsevol. Vivim una situació econòmica opressiva i esclavitzadora, on un dels sectors que més es ressent és la cultura per l'escassa inversió que es realitza i com està injuriada en algunes societats. Crec que la nostra generació (tant de compositors com de músics en general) viurà un període d'importants canvis pel que fa a les formes en les quals la música ha subsistit fins avui. No ens toca viure, pròximament almenys, una època d'importants inversions com la que els nostres professors durant cert temps van gaudir. Això, per a la música de nova creació (“contemporània”, si així volem anomenar-la), que ha viscut fonamentalment de subvencions estatals, suposarà una dramàtica recerca de noves vies per a la supervivència. Caldrà replantejar la forma en què ens movem i els cercles on ho fem, trobar nous camins d'aproximació al públic. Hem de ser conscients que serà una lluita, un aprenentatge i una renovació constant i que hem d'establir estrets llaços entre músics (i també amb la resta d'artistes) perquè entre tots puguem seguir endavant. De moment, els meus esforços se centren a poder dedicar-me a la composició en un futur i intentar dur a terme les meves idees creatives. Crec que, davant la situació actual, l'única forma de tenir alguna possibilitat de dedicar-te a allò que vols és lluitant tant com puguis, formant-te intensament i intentant tenir un treball el més sòlid i professional possible. L'excel·lència ja no és alguna cosa excepcional sinó que s'està convertint, cada vegada més, en un requisit per al futur professional.

Quin criteri utilitzes per posar els títols de les composicions? És descriptiu?

Crec que els títols en qualsevol obra d'art tenen una importància essencial, ja que són capaços de condicionar la recepció de les peces i, més encara, en mitjans abstractes com la música. És per això que els meus títols solen tenir un contingut velat, simbòlic. Realment a qui els llegeix no li generen una idea clara del que es refereixen, tan sols provoquen una imatge difusa basada en la construcció i significat de les paraules. En el cas de Offsprings of Wrath, es podria arribar a trobar certa relació entre el títol i el caràcter de la peça. Un caràcter agressiu, opressiu, en alguns moments primitiu i violent, reflex d'una expressió fosca i colèrica. Però, si ens fixem detingudament en el títol, veiem que aquesta associació és inexacta. Aquest es refereix a una mica més o es refereix d'una forma diferent. L'ambigüitat i el simbòlic permeten no condicionar l'escolta o tan sols suggerir una aroma abans que comenci el sonor. Em fascina la música com a mitjà abstracte i la inevitable pluralitat de recepcions. Em fascina que pugui transmetre i ser entesa de tantes maneres diferents, que la interpretació estarà sempre present per molt que s'intenti explicar.

Què ha significat, per a tu, haver guanyat el tercer premi en el XV Premi Joves Compositors Fundació SGAE-CNDM 2014?

Guanyar aquest premi ha estat, sobretot, una experiència d'aprenentatge molt important. He tingut l'oportunitat que el ensemble Espai Sonor interpretés la meva peça Offsprings of Wrath en concert, en unes condicions professionals. Estic molt agraït al seu director Voro García i a tots els integrants de l'ensemble pel treball i esforç que van realitzar. És fonamental per a qualsevol compositor tenir un aprenentatge pràctic amb la interpretació de la seva música. És l'única manera de descobrir com funciona allò que escrius sobre paper i si ho fa conforme al que tu volies al principi. Hi ha un increïble lapse entre partitura i so i de vegades sembla que es tendeix a oblidar. Personalment, he tingut poques oportunitats que s'interpreti la meva música per l'alta exigència tècnica que requereixen les meves peces. A l'Esmuc s'advoca, amb certes excepcions, per la iniciativa personal i l'altruisme a l'hora de buscar intèrprets entre l'alumnat. No m'atreveixo a demanar a ningú que dediqui el temps i esforç que requereix tocar una de les meves obres, ja que sóc conscient de la càrrega lectiva dels meus companys. Per això, el concurs Joves Compositors Fundació SGAE-CNDM ha marcat un important punt d'inflexió en el meu aprenentatge i m'ha donat l'oportunitat d'aprendre, de forma pràctica i a través d'una interpretació professional, les virtuts i els defectes del meu treball. He pogut veure com l'ensemble s'enfrontava a la partitura i quins nivells d'exigència tècnica individual o de densitat de cadascuna de les parts són més o menys raonables, com funcionava l'orquestració, molts detalls d'instrumentació, el funcionament estructural… Haver tingut aquesta oportunitat em permetrà enfrontar-me a les meves futures peces amb un major control i consciència sobre les diverses problemàtiques que encerclen la composició.