Malgrat el que pugui semblar, aquest article no vol ser una altra grosseria aforística (això no és, en el fons, redundant?) com tantes que circulen per la xarxa aquests dies; ni culminarà en "Je suis Charlie", ni tampoc en "Je suis Muḥammad". Simplement pretèn fer una petita reflexió sobre un tema que apareix quan es parla de determinades músiques, per exemple, i sense anar més lluny, el flamenco. Sovint es parla del seu "origen àrab" o de la seva  "influència islàmica" –referint-se, és clar, a l'època d'al-'andalus– intercanviant els adjectius com si fossin sinònims. Això ens planteja dues preguntes: quina és la diferència entre una cosa i l'altra, i quina rellevància tenen en el cas concret de la història i la música espanyoles (i d'altres...).

D'entrada, "àrab" es refereix a una realitat lingüística [1], mentre que "islàmic" fa referència a una religió. Si be és cert que l'àrab com a llengua és central per l'islam tant des d'un punt de vista èmic (n'és la llengua sagrada) com ètic (antropològicament, l'islam reté prou del culte a la paraula poètica característic de la llengua), el "món àrab", entès com el conjunt de països on aquesta llengua és oficial o co-oficial", i el "món islàmic", és a dir, el conjunt de països on l'islam és la religió més practicada, no coincideixen pas! Mentre que l'àrab es parla des de Mauritània a l'oest fins a Oman a l'est, el món islàmic, tot començant també a Mauritània, arriba fins a Indonèsia.

El món àrab

El món àrab. Font: Wikimedia, consulta 21/01/2015; països on l'àrab és única llengua oficial (verd), llengua co-oficial (blau fosc), llengua amb un nombre important de parlants (blau clar).

El món islàmic

El món islàmic. Font: Wikimedia; consulta 21/01/2015.

És evident que no tots els muslimūn [2] són àrabs, com tampoc no són islàmics tots els arabo-parlants –pensi's en les múltiples minories cristianes en molts estats del pròxim Orient, per exemple–. Fins i tot, que la cultura àrab sigui la portadora de l'islam com a l'inici de la seva expansió tampoc és un fet indiscutible: a partir de la baixa Edat Mitjana, els turcs, que parlen una llengua turquesa que no té res a veure amb les llengües semítiques a què pertany l'àrab, prenen el relleu dels àrabs i mantenen aquesta posició fins els inicis del s. XX; a l'est de l'Iraq és el fārsī (una llengua indo-europea) el que exerceix una influència cultural dominant, sobretot amb vistes al nord d'Índia.

Si la difusió de la llengua àrab en relació amb l'islam ja és prou complicada, amb la música encara s'hi introdueix un element crític més: tenen les pràctiques musicals més relació amb la llengua (com segurament afirmarien els seguidors de Herder i dels nacionalistes musicals) o amb la religió (atès que aquesta última inclou sovint rituals de caràcter musical)? O bé representen una altra part de la cultura, les relacions de la qual amb llengua i religió són diverses i no obeeixen a cap patró únic? Preguntes aquestes que intentarem aclarir a la segona entrega...

[1] Evitem aquí entrar en la discussió al voltant del terme "àrab" com a classificació ètnica, tot limitant-nos a una perspectiva cultural.

[2] Sg. muslim; preferim aquesta autodenominació al terme corrent "musulmà", atès que aquest darrer no és més que una lectura equivocada.