Es preveia un esdeveniment sense sorpreses imprevistes. Formació clàssica, de quartet de corda. Dos violins, viola i violoncel interpretant Vivaldi i Beethoven, Les quatre estacions i la incògnita sobre quin dels setze quartets seria l’escollit per sonar la tarda del dijous dia dotze de març. Però finalment no ho va acabar sent, un concert de música clàssica convencional. La música descriptiva a través del quartet de corda, tal com s’anunciava en el programa, va sonar en la seva faceta més literal.

Viatge sonor per la història de la música és el nom del cicle que, del febrer fins al juny d’aquest any, porta els diferents estils musicals que s’estudien a l’Esmuc per un seguit de Centres Cívics de Barcelona. Jazz, flamenco, swing, barroc, rock, música antiga, tradicional... Al Centre Cívic Navas li tocava el torn al Quartet Aloma, format per les estudiants Marina Sala i Raquel Gómez al violí, Patrícia Torres a la viola i Clàudia Romaní al violoncel. Una seixantena de persones conformaven el públic, que rebé amb un aplaudiment la seva entrada a la sala.

Les quatre estacions és una obra prou coneguda per al públic general, la famosa composició de Vivaldi que posa música al cicle de l’any: és un clar exemple de música programàtica, anomenada així perquè segueix un programa, un text que es proposa evocar o descriure. I això és el que volia transmetre el Quartet Aloma, sumant-se a una iniciativa que ha començat a tenir èxit en el panorama de la música clàssica: la d’intentar apropar la seva música a l’oient. No és estrany sentir a parlar de l’anomenat problema de la música clàssica, del seu estat moribund o de la seva necessitat d’actualitzar-se davant la creixent pèrdua d’un públic que l’escolti. Sigui o no certa aquesta situació, el cas és que aquest tipus de concert resulta una alternativa força interessant que, a jutjar pels calorosos aplaudiments que seguien les interpretacions de les peces, va agradar molt al públic assistent.

Així, una presentadora es va encarregar de portar el fil conductor anomenant els diferents moments musicals, els quals les noies tocaven d’exemple abans de interpretar el moviment complet (tal com els pizzicatos representant flocs de neu de l’hivern, els ocells de la primavera, el ball dels camperols a la tardor...). A continuació, i sortint-se del guió previst en el programa de mà, una agradable sorpresa: el preciós lento del quartet número dotze de Dvorak. O com sol ser conegut, de l’Americà. En aquest cas, un altre exemple d’una música amb una comunament acceptada imatge de referència, que és la de l’Amèrica de finals del segle XIX. No va ser comentada d’una manera tan literal com en els motius del Vivaldi, però tot i així aquesta qualitat de música que descriu va ser igualment exposada. Per últim, va cloure el concert el primer moviment del Quartet número quatre de Beethoven. Aquí el repte era més gran, ja que no és una obra que es consideri dins de la categoria de música programàtica. Per això, van optar per explicar quina història havien imaginat elles. Les pròpies intèrprets van parlar de persecucions, bons i dolents, damisel·les en dificultats i herois disposats a salvar-les.

Finalment, el públic va tenir la oportunitat de conèixer una mica més als músics en un torn de preguntes que també resulta poc habitual. Les iniciatives de plantejar els concerts des d’una altra perspectiva tenen, com és lògic, els seus defensors i detractors: no podem dir que siguin ni millors ni pitjors, simplement és una manera d’escoltar diferent que, en aquest ampli mercat on les possibilitats es van expandint cada cop més, s’agraeix.