Que la música pugui ser irònica costa de creure, de moment. No només a molts melòmans, sinó fins i tot a més d'un músic. I tot i així, forma part del to del discurs: un aspecte bàsic de la música que la musicologia d'ara ja ha integrat. Tothom ho veu clar, que el to és fonamental, en música. No només en el sentit tècnic (la tonalitat), sinó també retòric: el to és la intenció amb què es diu una cosa.

Això es veu claríssim en la música que acompanya un text. Al Sextet del 3r acte de Les noces de Figaro, p.e., Mozart exagera la indignació de Susanna, que creu que el seu Figaro l'enganya amb Marcellina, fent tot de figures a l'orquestra pròpies de l'òpera seria: stile concitato, tirades ascendents, sforzati, notes alterades, dissonàncies. En realitat, la Marcellina és la mare, i no l'amant de Figaro: això, l'oient ja ho sap i per tant capta la desproporció irònica entre el desplegament musical i la situació dramatúrgica.

D'ironia musical en general i especialment de la que apareix a la música de Dmitri Xostakóvitx, en parla un llibre de referència, que és Irony, Satire, Parody and the Grotesque in the Music of Shostakovich. A Theory of Musical Incongruities, publicat per Esti Sheinberg l'any 2000. També Benet Casablancas, a El humor en la música (2000) fa un repàs exhaustiu, amb molts exemples, a aquestes qüestions. Finalment, al capítol 7 §b del meu Música i sentits (2014) es parla d'ironia musical, distingint entre la que fan servir els clàssics i la pròpia de la generació romàntica.

Però el que volia compartir amb vosaltres, avui, és una variant de la ironia molt particular, que és la broma macabra, o humor negre. En anglès i en alemany en diuen com aquí, Black humour, Schwarzer Humor: l'expressió podria venir d'André Breton, que va publicar una Anthologie de l'humour noir el 1939, on atribueix l'invent d'aquesta sàtira sinistra a Jonathan Swift. S'anomena també Gallows humour, Galgenhumor, 'humor de cadafal', de quan la forca era un element quotidià en la vida dels europeus. No fa gaire, el diari recordava les últimes execucions que es van fer a Barcelona. Eren un espectacle públic, i hi havia qui hi feia negoci, és clar. També hi devia haver qui hi feia brometa, sigui perquè no sentia compassió ni respecte pel condemnat, o per prendre distància d'un espectacle embrutidor. Però normalment és el mateix reu, el més apropiat per a la broma macabra. 

Ramon Casas, Garrot vil (1894)

Sigmund Freud, a Der Humor (1927), descriu l'humor negre com una resposta ocorrent a una situació desesperada, i cita l'exemple del qui, quan el porten a la forca, a l'alba, diu "Home, el dia comença bé". Oscar Wilde, veient-se morir en una pensió tronada, encara va trobar la força d'esperit per fer somriure els seus amics amb aquesta darrera frase: Either that wallpaper goes, or I do, 'O aquest paper pintat va fora, o me'n vaig jo'.

Als músics, ens vénen de seguida exemples de Gustav Mahler i de Dmitri Xostakóvitx al cap. Són músiques que no fan riure gens: al contrari, incomoden d'una manera semblant a com ho fan els acudits macabres. Com aquests, contenen al·lusions més o menys tradicionals, més o menys encobertes, a la mort. Posem per cas la marxa fúnebre "a la manera de Callot", a la primera simfonia de Mahler: el Frère Jacques, una cançó infantil, en mode menor! I instrumentat de maneres inversemblants. N'hi ha una versió inoblidable amb Abbado (Lucerna 2009):

Jacques Callot era un caricaturista del barroc francès que dóna títol a una de les obres d'E.T.A. Hoffmann, Fantasiestücke in Callots Manier, 'Peces improvisades a la manera de Callot' (1814). Tant Hoffmann com Jean-Paul Richter, que escriu el pròleg d'aquest recull d'històries grotesques, sovint espantoses, varen inspirar sovint Robert Schumann, i el mateix Mahler. 

No fa gaire, però, vam escoltar amb uns estudiants els Scherzi de Chopin, i vam descobrir-hi nombroses incongruències. Començant pel gènere que Chopin manlleva, per fer-ne una cosa nova, autònoma, i que s'anomena una 'broma' però després té un contingut tan llòbrec. Tothom, jo també, vam quedar sorpresos de la foscor extraordinària d'aquesta música. Chopin és conegut per les seves tendències morboses, pel seu gust pels aspectes malaltissos de l'ànima humana. Ho explica Charles Rosen a The Romantic Generation (1995). A això es contraposa el seu bon gust, i les seves qualitats pròpiament musicals, que fan la seva obra tan estimada arreu. Al Scherzo núm. 2, p.e., hi desplega una mostra de l'arquetip narratiu tràgic. Un inici sinistre, imitant dos breus redobles de caixa seguits d'una gran fanfara tràgica, contrasta amb la part central, que fa referència a un himne, però de moment en un murmuri, suggerint la distància temporal pròpia del qui recorda. El desenvolupament que segueix, i que desemboca en la represa, sembla negar aquest record amb alguna experiència del present, de caràcter desastrós. El neguit i l'agitació dominen també la coda (secció conclusiva), plena de planys ('pianti'), com si volgués ofegar el dolor en un moviment frenètic. Me n'agrada la versió del jove Michio Nishihara, pels tempi i pels caràcters:

La setmana passada, a més, i això és el que ha motivat l'article, ens vam trobar, els mateixos estudiants i jo, amb un exemple de grotesc macabre en una cantata de JS Bach. Això sí que no ens ho esperàvem. Es tracta de la cantata Ach wie flüchtig, ach wie nichtig, BWV 26 (1724), que es basa en l'himne del mateix títol, 'Oh que fugaç, que poca cosa que és la vida humana'. Al text de l'himne, citat al principi i al final i parafrasejat al llarg de la cantata, tampoc no hi ha cap motiu per alegrar-se, ja no dic per riure. Ben al contrari. A l'ària de baix, instrumentada curiosament amb tres oboès i continu, s'arriba a dir això:

El gènere escollit per Bach és la bourrée, una dansa d'origen rural però que arriba a Alemanya com a aristocràtica. La bourrée podria ser la més senzillament alegre de les danses versallesques, per no dir la més frívola. L'estudi de Little & Jenne Dance and the Music of JS Bach (1991/2001) ho documenta àmpliament. Aquí, però, apareix enfosquida pel mode menor, amb dissonàncies i amb acords propis del gènere operístic patètic, i després exagerant paròdicament les "ones" del text, que "s'alcen" i s'enduen avall, com en un malson, dansa, dansaires i tots els seus pecats. Així és com a la primera meitat del s. XVIII ja es troba un sarcasme musical, estrafent alguns dels gèneres a l'abast.