El primer disc d’improvisacions de Karst de Jong, Improdisiac (2012), és un veritable manifest de l’intèrpret-creador. De Jong aposta per una implicació més creativa de l’intèrpret, lluny del rol que la tradició clàssica occidental li atorga avui en dia, de ser un “traductor de les intencions del compositor”. L’improvisador ja no parteix d’una partitura, sinó que crea música des de la seva profunda creativitat, a partir de –en paraules del músic– “les influències de la música escoltada i absorbida prèviament, de les seves habilitats i limitacions tècniques”.

A Improdisiac II (2015) fa encara un pas més cap a l’abstracció. Si bé moltes de les peces del primer disc tenien algun referent més o menys concret que guiaven l’oient (algunes impressions sobre obres de la música clàssica i standards de jazz, “impressions sobre viatges”, com els descriu de Jong, amb modes que ens porten directament a països remots), a Improdisiac II, el pianista ha treballat a partir del so del piano de cua. Tot jugant amb els colors, les ombres i les possibilitats expressives de l’instrument, n’han sortit sis “històries musicals”, cadascuna tractant el material musical d’una manera diferent. Des de l’ús de la dissonància com a matèria primera a Movements, fins als aires clàssics i romàntics de Variations on a Hidden Theme, passant per l’exploració del registre greu i les ressonàncies de l’instrument a Three Dark Preludes.

En aquest disc, Karst de Jong toca un Steinway model D; va gravar-se a l’Auditori Josep Carreras de Vila-Seca a mans de Dominique Boniface, i Ferran Conangla l’ha masteritzat.