El passat dimarts 31de gener vàrem assistir al primer concert del cicle dels Concerts de Brandenburg de J.S. Bach que ens ofereix enguany el Conjunt de Música Antiga de l’ESMUC, format per estudiants de grau i del màster en interpretació de la música antiga d’aquesta casa. El projecte, guiat per vuit professors del departament d’Antiga, posa de manifest una tendència d’aquest departament que he observat (i celebrat) en anteriors ocasions: la de compartir (més enllà de la mera divulgació) una sèrie d’idees sobre la interpretació de la música antiga, fent partícips els músics i el públic d’una nova manera d’experimentar aquestes obres, que vol ser més propera al seu context temporal. No ens van decebre: el resultat va ser una interpretació sòlida d’un programa extremadament exigent.

El plantejament d’aquesta primera part del cicle era prou interessant: els Concerts primer, tercer i sisè s’alternarien amb les simfonies (els moviments primers) de les cantates BVW 35 i BVW 42. La inclusió d’aquestes parts instrumentals de les cantates no només permetia ampliar el programa, sinó també posar de relleu el fet que Bach solia reaprofitar el seu material anterior durant la seva etapa com a cantor i director de música de la ciutat de Leipzig, moment en què va haver d’enfrontar-se a la tasca colossal de renovar el repertori de cantates per a les esglésies de la ciutat en un període de temps molt breu. Si bé les simfonies escollides per a aquest concert ja mostraven semblances amb altres concerti de Bach, el veritable cop d’efecte va ser la substitució del primer moviment del tercer Concert per la simfonia de la cantata BVW 174: ambdós moviments són idèntics, llevat de la inclusió de vents a la simfonia.

A l’inici del concert, el professor i cap del Departament d’Antiga Emilio Moreno va dedicar uns minuts a recordar el clavecinista i director Gustav Leonhardt, personatge clau per al moviment de la interpretació amb criteris històrics, mort el dia 12 d’aquest mes passat. Leonhardt defensava una altra de les idees que es van manifestar en aquest concert: l’absència de director, el mateix conjunt entès com a director i la direcció entesa com a complicitat i col·laboració de tots els músics, com a diàleg creatiu i constructiu. No va sorprendre, doncs, l’absència de director al concert, però sí vaig haver de notar la presència dels professors Javier Bonet, Emilio Moreno i Pablo Valetti entre els intèrprets però no dirigint-los, sinó seguint les indicacions, com la resta d’estudiants, dels primers de les seves seccions.

El concert de dimarts va ser un bon concert, amb moments de veritable lluïment individual, com es pot esperar d’un programa format per concerti de Bach. Els trios de vents del Concert primer, l’adagio del tercer (en aquest cas, un afegit als Brandenburgs per a viola i clave del compositor polonès Krzysztof Penderecki) i, evidentment, les parts solistes de violí, viola, violoncel, oboè i teclat van posar de manifest les habilitats dels músics. El concert, però, va tenir molts moments en què allò que brillava era el conjunt: la interacció entre violoncels i clavecí per a formar un continu enèrgic i orgànic, el control dinàmic de cordes i vents per a embolcallar o destacar els instruments solistes, el diàleg entre la família de les violes de gamba i la família del violí al sisè Concert i, molt especialment, el cas de les trompes naturals, que havien d’interpretar amb precisió passatges ràpids sense ofegar la resta del conjunt; penso que l’escenari i l’acústica de la sala no van ajudar els intèrprets, que van demostrar, especialment en els moments difícils, el seu domini de l’instrument. En la meva opinió, però, la interpretació en condicions adverses ha d’aportar un aprenentatge i una preparació que no aporten els concerts on tot és perfecte. Com deia Benjamin Disraeli, “la millor educació és l’adversitat”.

Al final del concert, una llarga ovació va celebrar l’excel·lent feina del conjunt i dels solistes. No hi havia director per a rebre aplaudiments, el conjunt era el director i va rebre els honors que mereixia. En tot cas, en la meva opinió hi van faltar els professors que van conduir els assaigs i, per tant, també van “dirigir”; i també els ideòlegs de la interpretació amb criteris històrics, entre ells Gustav Leonhardt, que senten les bases sobre les quals es sustenten concerts com aquests: l’ovació dedicada al director, per tant, també era per a ells.