Crowdfunding (o micromecenatge) és un dels conceptes que il·lustren el canvi d’època en el que vivim. En síntesi, és un sistema de finançament de projectes culturals a partir d’una suma de petites aportacions individuals. En funció del projecte i de la contribució, hi ha diferents possibilitats de retorn. Ara bé, el micromecenatge és més que això. De fet, està vinculat a conceptes i dilemes nuclears de la gestió i les polítiques culturals contemporànies. Té efectes en la manera de crear i produir, incideix en la manera de gestionar i, finalment, també afecta en les formes de consumir.

Aquesta mecanisme transformador, que com moltes idees brillants pren l’aparença de l’obvietat, només podia néixer i créixer en un context en el que la xarxa (Internet) esdevé un nou territori. No és tant que el micromecenatge faci ús d’Internet; com que el micromecenatge és a Internet.

El crowdfunding és una síntesi superadora de la dialèctica gratuïtat/pagament, cultura lliure/propietat intel·lectual. El seu paraigües conceptual és el procomú. Els petits cofinançadors no són socis capitalistes: formen una comunitat en la qual les fronteres entre creació, producció, distribució i consum es dilueixen. El creador que opta per aquesta via està socialitzant la seva obra en un moment del procés molt anterior a l’habitual. Hi ha un procés de coresponsabilització i de creació col·lectiva que entronca amb la millor tradició de la democràcia cultural.

En termes de gestió, el micromecenatge va unit a dos conceptes: transparència i sostenibilitat. En la mesura que multipliques els socis i els fas protagonistes, més t’obligues a rendir comptes com a pràctica natural i quotidiana. D’altra banda, i a diferència d’altres sistemes d’ajuts com el mecenatge clàssic o les subvencions, el crowdfunding és un indicador i un motor fiable de la sostenibilitat d’un projecte. L’èxit d’una operació de micromecenatge augura un èxit posterior proporcional  que permet una aproximació al seu índex de sostenibilitat.

Sembla impossible, però arribem al final d’aquest Editorial i, tot i el tema, no ha sortit ni un sol cop la paraula crisi. No és un oblit. La intenció és subratllar que, per atractiu que sigui aquest nou mecansime, no resol els greus problemes econòmics en què es troba el sector musical. Però també insistir que la seva importància rau més en el canvi de paradigma que no pas en la resposta concreta a una situació (confiem) conjuntural. No obstant això, no es pot negar que també és important en la mesura que contribueix a millorar la viabilitat econòmica dels nostres projectes.