L’amor és un tresor sepultat per l’egoisme. Hi ha versos, o constatacions poètiques, que traspuen veritats compartides. Cal que siguin, com la que encapçala aquest escrit, simples i transparents: cal que donin joc, que permetin interpretacions diverses. Maria Lamata ens serveix aquesta —i encara unes quantes més— en el seu primer treball, Ets un desastre, que viatja per la vida pròpia i la de tots.

Si l’amor resta latent en nosaltres, sovint enterrat per l’egoisme, la música ha de ser el mitjà adient per a defugir-lo. El disc que presenta aquesta ex-estudiant de l’Esmuc, gravat a Cornellà de Terri i llançat el passat octubre de 2016, demostra amb escreix aquesta màxima. Totes les peces que incorpora han estat compostes i produïdes des d’una visió gens individualista de la creació; Maria Lamata s’ha envoltat d’amics per dissenyar la banda que acompanya la seva veu. I, citant-la textualment, ha optat per deixar-los espai, com a músics experimentats i com a especialistes en el seu instrument. Cada cançó és, en certa manera, reflex d’una saviesa compartida, d’una creació conjunta.

Potser és gràcies a aquest fet que l’amor travessa totes les cançons del treball. En són deu, totes originals i de la mà de la cantant. Sorprèn la frescor que deixen anar, cap d’elles emmarcada dins de cap estil determinat. Les posa en comú un pop-jazz ambigu, que posa en tensió la melodia senzilla que tots podríem cantussejar i un vestit jazzístic no gens ingenu. Tots els músics que participen en el disc tenen formació tant en música moderna, tal i com s’entén a l’Esmuc, com en el jazz més clàssic, de manera que el còctel  esdevé sempre interessant. La barreja es percep també si comparem algunes de les peces entre si. La facilitat melòdica que regeix Ets un desastre, per exemple, contrasta enormement amb la balada jazzística de Ja te’m sabies. La instrumentació és sempre intel·ligent: baix i bateria actuen de costat, assumint la responsabilitat harmònica i rítmica; els teclats van potser més per lliure, amb una inèrcia individual evident, mentre que el saxo i els metalls se cenyeixen al seu paper, que no els dóna treva. Tot plegat contribueix a crear una mitja hora de música que passa ràpidament, i que convida, per sobre de tot, a somriure.

Lamata confessa un cert rebuig pel deliri improvisatori que moltes vegades destaca, per exemple, en la majoria de jam sessions. La durada de la totalitat del disc, i la de cada cançó en particular, responen en part a la voluntat de fer una música que no cansi a l’orella, que pugui ser assumida per les oïdes que no estan avesades als conceptes característics del jazz. Malgrat això, el treball no hi renuncia completament; en molts temes poden comptar-se i delimitar-se els breaks, i per tant els solos tant de teclats com dels vents, i fins i tot de la veu, que s’atreveix amb l’scat en When I go to sleep. I és que Maria Lamata escolta estàndards des dels onze anys, i no pot evitar impregnar les seves cançons d’una aura jazzística, que brilla per si sola en molts moments. Tot i que parlar de referents és difícil i delicat, l’ombra d’Amy Winehouse plana per sobre el disc de manera evident. L’autora també es declara incondicional de l’indie-pop de Lianne La Havas, i en la seva manera d’entendre el jazz hi ha una diàfana picada d’ullet a l’obra de Nancy Wilson.

Però, com dèiem al principi, aquest primer treball de Maria Lamata no només és fàcilment audible gràcies a l’opció musical escollida, sinó que també deu molt a les lletres. Podríem posar-nos d’acord en que l’amor és el protagonista del disc; en efecte, regeix la majoria de cançons. La cantant i compositora el perfila, seguint l’estela d’una llarga llista de poetes, com un dels tòpics més presents en la quotidianitat. En la vida de tots, i en la vida d’un mateix. Potser el fil conductor d’aquest disc és el recorregut per les diferents capes de la vida i les diferents capes de l’amor; no s’oblida de la sensualitat, no s’oblida del sexe. I, en definitiva, es val de la proximitat de tots aquests temes per apropar-se a l’oient. Maria Lamata es dibuixa a ella mateixa en un exercici de sinceritat, però ens canta a tots; i canta per acceptar-se i acceptar-nos, i per reconèixer el nostre dret a ser també, de tant en tant, uns autèntics desastres.