Una vesprada d'hivern, acabant-se el 2014, em va vindre una melodia al cap. No se'n anava de la meua ment i em vaig passar tota la vesprada xiulant-la per els passadissos de ma casa. De repent, el meu company de pis, també músic valencià, em diu: “Què fas xiulant les danses de Bocairent?”. Jo, perplexe, vaig estar donant-li voltes al cap respecte a perquè una melodia com aquella s'havia clavat dins meu... I podria haver sigut una altra melodia, però va resultar que era una melodia popular valenciana que va voler, un dia qualsevol, aparèixer dins del meu cervell. Lo més curiós va ser que estava convençut de que aquesta melodia viatgera pertanyia a les danses i dansetes del Corpus Christi que es ballen a la meua ciutat natal, València. Aquesta anècdota, em va dur a compartir-la amb ma mare i mon pare que, sorprenentment, em varen aportar ulteriors informacions que desconeixia per complet. A més, parlant-ne amb el pare de la meua companya vaig descobrir que va ser alumne del fill del dolçainer que dugué a terme la reconstrucció musical de la festivitat del Corpus a València, Joan Blasco.

Així que aquella melodia popular que vaig xiular per tota una vesprada, i convençut de la seua relació amb el Corpus de València, em va portar al que seria el meu Treball Fi de Grau “Corrrrrrrpus”.

Però clar, com podia relacionar aquestes melodies amb el món de la percussió afrolatina i brasilera que estava estudiant a l'Esmuc?

Així que vaig començar a realitzar un estudi sobre l'origen i les característiques sonores de les danses presents en la festivitat del Corpus Christi, alhora que vaig iniciar un procés de personalització de les melodies i dels ritmes que hi sonen, interpretant-los fent atenció al manteniment dels elements musicals característics i amb la voluntat de proposar-ne una innovació. En resum, vaig treballar amb l'objectiu de crear una connexió entre aquestes músiques i els estils i les tècniques interpretatives que estava estudiant a l'ESMUC.

A més, volia que el Treball Fi de Grau tinguera una relació estreta amb el meu concert final de percussió moderna, i que servís per explicar i entendre els detalls tant del procés d'investigació sobre els materials originals de la festa del Corpus de València, com dels criteris utilitzats per a la realització dels arranjaments presentats en el concert final.

D'aquesta manera es pot resumir breument el procés que em va portar a la realització del Treball de Fi de Grau. Però, el fet d'escriure aquest article a posteriori d'aquell procés, em va despertar noves preguntes i reflexions de tot allò que ha suposat per mi “Corrrrrrrpus” i que comentaré a continuació: què m'ha aportat aquesta recerca? Ha canviat la meua manera de fer música? Com veig ara el fet d'apropar-me a una tradició que respecte i que tanmateix veig com un element que es pot transformar? Com ha evolucionat el projecte musical que va nàixer arrel del Treball de Fi de Grau i del concert final?

Ha passat quasi un any i mig de la defensa del Treball Fi de Grau i del concert final, i la veritat és que el procés de recerca i investigació va ser molt enriquidor tant a nivell musical com personal. Abans d'endinsar-me en el Corpus de la meua ciutat, tenia uns coneixements generals cap a la mateixa. Veia la festa com algo sectari, lligada a un món religiós que no anava amb mi. Vull aclarir que a València es va realitzar una campanya d'apropiació política exclusiva de la festa, allunyant-la de tota eventual connexió que pogués tindre amb la resta de pobles catalanoparlants, fins i tot generant un rebuig a “lo català”. Jo, per sort, vaig criar-me amb una mare i un pare que em fomentaren el respecte i unes idees totalment contràries a la campanya política que es va promoure a la meua ciutat i a tot el País Valencià per més de vint anys. Aquest nacionalisme valencià ultraconservador es pot observar fàcilment dins de l'Associació d'Amics del Corpus de València, organitzador de la festa, i que per mi era un obstacle molt gran per poder apropar-me a la celebració d'aquesta festivitat. Però un creix i passats els anys comença a respectar totes les postures polítiques i, si volia investigar al voltant de les músiques d'aquesta festa, tenia que prendre contacte amb l'associació que s'encarrega d'organitzar-la. Realment, vaig al·lucinar de com m'ho vaig prendre, amb molt d'interés i obert al diàleg i a la comprensió. I he de dir que es portaren molt bé amb mi. Fóra de posicions polítiques, moltes vegades es respecta l'interés per la cultura popular i per la seua difusió.

Abans, desconeixia totalment la història i context social de la festivitat del Corpus. Tenia que fer-ne un resum per profunditzar en la comprensió de la festa, tot i que en el meu treball ocuparia una porció inferior a les parts dedicades als arranjaments de les melodies originals. Aquest esforç va ser molt prolífic i em vaig sentir molt recolzat per Fermín Pardo, Paco Blasco i Salvador Mercado, tres persones que vaig entrevistar i que van viure en formes diverses el Corpus i, sobretot, el renàixer de les danses i dansetes, ja que fins l'any 1977 no es comença a fer una recuperació d'aquestes per arribar al que son a hores d'ara.

Tanmateix vaig visitar l'Arxiu Històric de la Ciutat de València i la Biblioteca Pública de València, on vaig poder consultar molta bibliografia dedicada al Corpus, fet que em va permetre aprendre molts aspectes de la història i la cultura de la meua ciutat.

La tradició com espurna d'una evolució personal

Però va ser la música l'aspecte que més vaig desenvolupar. Amb el plantejament inicial clar, ara venia allò més complicat: trobar relacions entre les melodíes de dolçaina originals de les danses i dansetes del Corpus i els estils estudiats a la Esmuc, tots ells pertinents a les músiques populars afrollatines. A més, tenia decidit amb molta claretat la formació instrumental que volia m'acompanyés en el meu concert final: guitarra acústica, acordeó diatònic, flauta travessera, saxo soprano i instruments de vent tradicionals, baix elèctric i dos percussionistes. Aquests instruments els vaig escollir per les persones que els interpretaven (Sandra Monfort, Pau Barberà, Pau Vidal, Toni Fort, Rai Benet i Xus Belda), totes elles relacionades amb la reinvenció de la tradició des de diferents vessants musicals.

He de reconèixer que el procés d'arranjament i composició musical va ser molt subjectiu: primer de tot vaig decidir-me pels estils musicals que m'interessaven, abans d'arranjar les melodies. Al llarg dels anys de formació com a percussionista, alguns estils m'havien marcat d'una forma especial. Si ho veus des de lluny, cap d'ells són dels que més s'escolten en els passadissos de l'Esmuc. Alguns, els vaig conèixer des de zero, i d'altres vaig desenvolupar els coneixements gràcies al meu professor de percussió moderna, en Dani Forcada. El procés de recerca que varem fer junts, cadascú aportant el seu gra de sorra per donar forma a la secció de percussió de “Corrrrrrrpus”, va ser molt interessant i emocionant. 

A continuació, vaig analitzar cada melodia, guiat per la sensació emocional que em donava al escoltar-la, influenciat per la dansa que representava cada cançó i els elements visuals que s'empraven. Seguit d'aquest anàlisi vaig decidir inventar-me un guió per cada tema com si d'una pel·lícula es tractara. Cada tema que volia arranjar portava darrere una història que explicar, i açò em va ajudar molt per escollir l'estil, els timbres i la forma. Tot aquest procés va ser molt emocional i sensorial, més que tècnic i acadèmic.

Vull remarcar que la meua formació clàssica adquirida fa temps sumada als conèixements de percussió moderna, em varen permetre perfilar aquesta manera de desenvolupament del meu treball d'una manera fluïda i aportant molta càrrega personal al projecte, que en definitiva era el principal objectiu que tenia en ment.

Dins d'aquest apartat volia compartir una reflexió que em va vindre al llarg del procés d'elaboració de “Corrrrrrrpus”. És curiós, i parle sempre a nivell personal i no a nivell genèric, com per poder crèixer com a músic vaig tindre que mirar enrere, al meu passat i a la tradició de la meua ciutat natal. I va sorgir tot, com comentava a l'inici del article, de manera espontànea. Involuntariament, una melodia popular es va endinsar al meu cap i va ser l'espurna que va crear un moviment imparable al meu cos i cervell que encara dura, creant altres interessos tots ells relacionats amb la tradició i cultura populars ja no de la meua ciutat si no d'altres territoris amb els quals he tingut, tinc o tindré una relació. I no només em passa a mi, cada vegada més persones mirem al nostre passat per poder seguir caminant.

La reinvenció de la tradició

Vull compartir aquestes paraules del meu estimat Pau Benavent que varen formar part del discurs de presentació que va fer en ocasió del meu concert final. Sobretot vull incidir en quan parla d'aquella necessitat de vegades desapercebuda relacionada amb la constant invenció i reinvenció de la tradició.

A l'anterior punt hem parlat de la possibilitat de crèixer com a músic a partir de pegar un cop d'ull al nostre passat, a la nostra tradició i cultura populars, i ara m'agradaria incidir en el fet que Pau contempla.

Per continuar creixent cal evolucionar, i la nostra tradició també ho ha de poder fer amb tota la normalitat possible mitjançant noves interpretacions de la mateixa, per poder arribar a una major quantitat de públic, per seguir cuidant d'allò que ens pertany com a poble, però sempre respectant-la. I aquest respecte de la mà d'una reinvenció ens farà que la nostra tradició mai s'oblide, que puga perdurar, d'una forma o altra però amb uns arrels ben forts, cada vegada més consistents que es fan més estables amb l'atenció i estima del seu poble que l'envolta.

Hem d'estar contents ja que actualment molts músics joves estem defensant bons projectes, tinguent cura de la tradició que ens envolta i jugant amb ella, ja siga dins de la mateixa o investigant nous camins suposant nous reptes culturals. Tinc la sort de participar en més d'un d'aquest projectes i Teixint Terres, el meu projecte personal que va desenvolupar el meu Treball Fi de Grau i el concert final és un bon exemple d'aquesta tasca...

Teixint terres: Corrrrrrrpus adquireix forma

Passat el concert final i la defensa del Treball Fi de Grau vingué un temps de calma i descans que es va veure interromput per la invitació per part de l'Esmuc a tocar al 28è Mercat de Música Viva de Vic en setembre de 2016. Va ser la primera vegada que feiem el nostre “Corrrrrrrpus” a un escenari ben gran i amb unes condicions tècniques molt interessants. El públic de Vic ens va rebre amb els braços oberts i varem tindre una gran acollida. Per a aquest concert, ja no podiem comptar amb Pau Vidal com a flautista, i vaig decidir canviar de timbre i convidar a Paula Rivera com a violinista. És clar que els colors van canviar però el resultat va ser molt positiu.

Fet aquest concert, vaig tindre la sort de comptar amb Clara Grau i Yolanda Moreno per a donar-li forma al projecte creant un dossier, una web i un perfil a les xarxes socials, i abans de nadal de 2016 ja teniem nom: Teixint Terres.

En desembre de 2016 ens va convidar el periodista Carlos Ripollés al seu programa de ràdio “Els Viatges de Carlos Carlos”, on varem interpretar “La Dansa dels Infidels”, tinguent molt bona recepció per parts dels oients.

Entrat el 2017 varem augmentar el nostre repertori i aconseguirem arribar a tocar al País Valencià, actuant a Agullent i al centre històric de la ciutat de València dins de la reinauguració de la Casa de les Roques, acte organitzat per l'Ajuntament de València. L'últim concert realitzat per ara esdevinguè el  passat 24 de setembre dins de les festes de La Mercè a Barcelona.

Han sigut pocs concerts però tots ells en marcs importants, fet que ens dóna motius suficients per continuar treballant. Una vegada acabes l'Esmuc et trobes amb la realitat d'aquest món, dins d'una jungla en la qual moltes vegades és complicat sobreviure, i ara, em trobe a Teixint Terres (amb Paula, Pau, Toni, Sandra i Xus) defensant un projecte artístic nou, intentant fent camí amb les nostres músiques.

Últimes reflexions: cuidar allò que és nostre

M'agradaria acabar l'article fent una reflexió al voltant d'un tema que fa pocs dies que estic pegant-li voltes i que m'agradaria compartir-lo.

Aquest pensament està relacionat amb part d'allò escrit anteriorment pel que fa al tema de cuidar la tradició musical, però vist des d'una altra perspectiva: la enorme informació cultural que ens arriba de fóra i que ens cega moltes vegades, amb el resultat que ens fa oblidar la nostra música. Quan parle de la "nostra" música parle tant de la de les zones geogràfiques catalanoparlants com de la del l'Estat espanyol.

No vull menysprear tot allò que ens arriba de fóra, el que sí que em sembla curiós és com ens cautiva tot allò relacionat amb les músiques “del món”, mentre que a molt prop nostre tenim un enriquidor marc cultural que, si no ens donem pressa, desapareixerà. I tenim molta sort que gent com Eliseo Parra, Pep Gimeno “el Botifarra”, Vanesa Muela, Carles Dènia, Miquel Gil o el grup Coetus entre altres, continúen investigant al voltant de la seua cultura popular i inclús fusionant-la amb molt de gust. Artistes que, dins de la meua humild opinió, no han rebut el reconeixement social que es mereixen. Al igual que tampoc trobem molta bibliografia al respecte de les nostres músiques.

I no puc evitar sincerar-me que aquest pensament ha esdevingut al meu cap degut a l'escenari polític viscut amb molta intensitat durant els darrers dies, veient com augmenta l'odi entre territoris veins. No vull posicionar-me políticament, només llançar un missatge defensant l'enriquidor panorama cultural i lingüístic que tenen les ara anomenades comunitats autònomes de l'estat espanyol. 

Crec que deuriem de cuidar-les més.

Visca la cultura popular i la música en directe!

Treball fi de grau Corrrrrrrpus a Recercat

Aitor Sáez de Jáuregui

Teixint terres