La festa és diversió i conflicte a la vegada. Des de la seva reinvenció a Catalunya entorn dels anys vuitanta del segle passat, se l’ha volgut emmarcar en uns límits establerts, i el seu estat de la qüestió s’ha discutit en diferents congressos celebrats arreu dels Països Catalans. Però la festa –com també la societat– està en constant transformació i s’escapa dels marcs establerts. És així com sorgeixen espontaneïtats inicialment conflictives que, en alguns casos, més tard esdevenen tradicions.

A través d’aquest article, centrat en les festes de Santa Tecla de Tarragona, mostro exemples que verifiquen aquesta hipòtesi. Prenent com a marc conceptual les reflexions i debats entorn de la cultura popular [1] de congressos de finals del segle XX i del 2016, obtenim un punt de vista genèric del territori català en dos focus temporals diferenciats. D’altra banda, centrar-nos en la festivitat tarragonina ens permet veure com s’hi pot reflectir allò que es debat a nivell de Catalunya.

Sovint quan pensem en el concepte de festa [2] ens venen al cap termes com gresca, rauxa, excepcionalitat... S’entén la festa com a artefacte d’expressió i acció socials, on s’hi despleguen models d’acció col·lectiva, i les emocions i els sentiments són dramatitzats. Un espai de socialització que permet als subjectes prendre consciència i sentir que són part integrant d’una totalitat. En un mateix espai i temps entren en contacte i se solapen diferents visions del món. No és sorprenent doncs, que aquesta apropiació del carrer pugui esdevenir, a la vegada, un espai de revolta, discussió i conflictes.

Aquesta sèrie de conflictes, que es troben a nivells molt diferents, poden acabar esdevenint l’eix central d’una festa. Un exemple és el cas de la festa major de Granollers, que es desenvolupa a partir de la divisió d’un grup social i és organitzada per diverses comissions d’ambdós bàndols que aniran competint al llarg dels dies que dura la festivitat. Un altre cas és el fenomen de les barraques. Iniciades com a espai alternatiu a la festa oficial, amb els anys s’han acabat oficialitzant. En són un exemple les Fires i Festes de Sant Narcís de Girona.

Com és que aquests fenomens, iniciats com a disputa o alternativa a una festa, hi han acabat tenint gran pes? Per què tot i ser temes de debat en congressos de cultura popular no s’han pogut tenir controlats?

La recuperació de la identitat

Els tòpics com «de tota la vida» o «sempre s’ha fet així», són recurrents en la societat actual quan es parla de cultura popular. Aquest aflorament, que sembla molt llunyà, probablement té com a referent més pròxim l’inici de la democràcia a finals dels any setanta del segle XX.

Després d’un fort període de repressió social com va ser el Franquisme calia legitimar les cerimònies col·lectives lligades a la recuperació del carrer, recreant els elements centrals de l’imaginari de la comunitat per tal de reivindicar una identitat que havia estat oprimida. De nou, com ja s’havia fet a finals del segle XIX i inicis del XX, es va interpretar la festa com a via per poder recuperar l’espai públic. El 1981-82 es duu a terme, amb seu a Barcelona, el I Congrés de Cultura Tradicional i Popular, d’on en neix l’actual Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Accio Culturals, per tal de coordinar les tasques d'investigació i promoure la recerca entorn de la cultura popular catalana, així com recollir-ne els treballs ja elaborats i difondre’ls. S’acorda també la importància del paper de l'escola i entitats educatives dins aquest procés de culturització. Dins el marc festiu, s’inicia la reconstrucció dels Seguicis Populars facilitant la participació dels habitants de les ciutats. No és casual que avui dia trobem que moltes de les entitats de balls i elements de l'imaginari festiu celebren els seus 30 o 35 anys.

Cartell del I Congrés de Cultura Tradicional i Popular i efemèrides de Santa Tecla 2017

De la rauxa al seny: la protocol·lització de les festes

Degut a l’augment del nombre de participants a les festes majors, al llarg dels anys vuitanta sorgeix la necessitat de regular els actes que acaba desencadenant, a principis dels anys noranta, en una normativització de les festes. En conseqüència apareixen els Protocols Festius, uns documents que regulen i emmarquen la festa alhora que preserven el patrimoni festiu.

El control de l’espontaneïtat

La baixada de l’Àliga

Què passa simultàniament a la recuperació «organitzada» i «regularitzada»? Com comento a l’inici de l’article, les festes majors estan en constant moviment i sovint s’escapen de l’espai en les quals se les intenta emmarcar. Centrem-nos un moment en el cas de les festes de Santa Tecla.

Arreu de les cultures indoeuropees, l'àliga ha simbolitzat poder i valors com la majestuositat i la dignitat. Dins el camp de la cultura popular catalana, la figura de l’àliga va ser cristianitzada al Corpus sota la imatge de l'Àliga de Pathmos com a símbol representatiu d'una ciutat o vila i els seus habitants. Era l'única figura a la qual li estava permès poder ballar dins l'església, i ocupava un lloc d'honor dins el seguici.

En el cas de Tarragona, l'àliga es troba documentada des del 1531 i és recuperada l'any 1986 pel Ball de Diables de la ciutat. Actualment protagonitza un dels actes més massius de la festa: la Baixada de l’Àliga, una cercavila nocturna pels carrers de la Part alta de la ciutat la nit del 21 de setembre, acte que s’inicià el mateix any de la recuperació de la figura.

Qui n'ha sentit a parlar, o be qui l'ha viscut, sap que l'esdeveniment s'escapa –i de lluny–de la solemnitat que emmarca la figura de l’àliga durant les festes de Santa Tecla. Com pot ser que, essent un símbol de solemnitat, esdevingui la figura central d'un dels actes més massius i de disbauxa de la festivitat, fugint de la ritualitat que emmarca el seu entorn natural del Seguici? La resposta és l’espontaneïtat fruit d’una necessitat: transportar la figura des del local d’assaig, que es trobava a la part alta de la ciutat, a la seu del Ball de Diables, situat a la part baixa, per fer-la sortir a la cercavila de la vigília el matí següent:

"El 22 sortim. Com ho fem? La baixem a les set de la tarda? A les set de la tarda, que tens que travessar la Rambla, que hi ha gent? (…) Si la tenim que baixar el mateix dia és un pal! Coi, doncs baixem-la un dia abans! Quan la baixem, si durant tot el dia hi ha actes? Coi, a la nit! Vinga, quan acabi la Revetlla, quedem tots aquí! I tots els que quedàvem pujàvem cap aquí dalt, agafàvem l’Àliga i cap a baix! (…) I ja te dic! Xalaves, perquè tenies l'edat que tenies, venies d'una Revetlla, i feies lo que en aquell moment t'agradava fer. Baixaves l’Àliga perquè es pogués pujar el dia següent!" (Entrevista a Ramon Carles. Magan 2009: 79-80).

L’any 1989, en l’inici de l’acte al Pla de la Seu, Macias, que era un dels portadors de l’àliga, va desviar-se del recorregut habitual: «Mentre ells anaven en una direcció (carrer Pare Iglesias) jo vaig agafar l'altra (escales avall) i, com que no tenien més remei que seguir-me...» (Entrevista a Josep Mª Macias. Magan 2009: 84). Va baixar les escales de la Catedral amb l'Àliga, recorregut que actualment és habitual veure la nit del 21 i en la tornada de la Processó del 23 de setembre.

Tot i que la Baixada es mantenia en la no-oficialitat, l'any 1994 es va publicar una Guia de les Festes de Santa Tecla en la qual ja hi constava, descrita com «un dels actes més íntims de la festa, ritual de preparació de la celebració: necessari». Actualment, poc del públic que podem trobar a Baixada coneix que aquesta sigui un «ritual de preparació» per la cercavila de l’endemà, ja que per a molts ha esdevingut un nucli festiu en sí.

La massificació de l’esdeveniment a mitjans dels anys noranta va provocar que dins l’entitat es creés un debat entorn de la institucionalització de l’acte. D’una banda, això permetia donar-li un cert prestigi. Per l’altra, es volia mantenir fora de l’oficialitat i dins un ambient íntim, tot i que cada vegada ho esdevenia menys:

"Va haver-hi una discussió i, un any, els portadors, en contra del que deien els Diables, van fer la baixada a la una o a les 12 de la nit. Els Diables, aquell any, van fer boicot i no van venir, però la van baixar els portadors amb les amistats! Aleshores, vam tenir problemes amb l’Ajuntament perquè va ser un acte privat que coincidia amb actes del Programa de la Festa i hi va haver queixes" (Entrevista a Josep Mª Macias. Magan 2009: 93).

Arran d’aquest xoc entre un acte oficial i un altre de no oficial –però multitudinari–, l’Ajuntament va intervenir en l’acte per tal de regularitzar-lo i, finalment, institucionalitzar-lo. El grup d’aliguers va passar a ser una entitat independent del Ball de Diables, i es va negociar l’acte de la Baixada amb l’Ajuntament, intentant mantenir el caràcter festiu i participatiu que la caracteritzava.

L’espontaneïtat del conjunt de la Baixada de l’Àliga no només va afectar a aquest acte, que va passar a ser oficial. Com he comentat anteriorment, a partir del 1989 s’inicia el «baixar les escales». Aquest fet va provocar un canvi de format la festivitat, ja que actualment una imatge de Santa Tecla és la Catedral observant els elements del Seguici Popular obrint-se camí entre unes escales atapeïdes de gent. La nit del 21 de setembre, l’itinerari de la Baixada de l’Àliga s’inicia al Pla de la Seu i, seguidament, es baixen les escales de la catedral per continuar amb el recorregut. L’acció va ser copiada i va passar a ser part del recorregut que el Seguici Popular fa el dia 23 de setembre, dins l’acte de la Tornada de Processó, després d’entrar la relíquia del Braç de Santa Tecla dins la Catedral. En conseqüència el Protocol del Seguici Popular va ser reestructurat l’any 1991 per tal d’incloure-hi el canvi de recorregut, entre d’altres.

Cucafera i Mulassa

Les influències musicals

Mentre temes com la massificació o el conflicte dins la festa continuen essent assumptes de debat en els congressos de cultura popular si fa no fa de la mateixa forma que fa trenta-cinc anys, les preocupacions entorn de la música han variat.

D’una banda, al I Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981) la majoria de les preocupacions requeien en l’ensenyament d’una musica tradicional i la seva divulgació. És a dir, la voluntat de recuperació del carrer i de la identitat es trobava també en la vessant musical. D’altra banda, els debats duts a terme al Som Cultura Popular (2016) no anaven en la mateixa direcció, probablement degut a que aquests reptes s’hagin considerat superats al llarg dels anys. Tanmateix, es va plantejar un debat entorn de les noves músiques de festa, dins el qual es va voler reflexionar entorn de les influències musicals d’altres cultures, concretament del fenomen de les batucades. 

Vivim en un món on la tendència a la globalització és molt forta. El fet d’absorbir tradicions de fora i més tard entendre-les com a pròpies és un tòpic que amb els moviments migratoris de finals del segle XX s’ha accentuat. El fenomen de les batucades, fàcilment observable arreu del territori català, ha despertat la curiositat i l’interès dels qui formen part del moviment associatiu català o bé reflexionen sobre aquest. En conseqüència, ha esdevingut tema de debat en espais com el Som Cultura, en el qual es qüestionava si la imatge d’uns gegants o diables ballant a ritme de música «moderna» és «correcta» o s’haurien d’establir uns criteris; si de cara a un futur ens «hem de deixar endur» o be «ens hem d’informar per saber on anem».

El fet que el Protocol del Seguici Popular de les festes de Santa Tecla marqui específicament quins instruments i en quina quantitat acompanyen a cada element o ball, ha fet que formacions musicals més modernes, com són les batucades, no hagin afectat al Seguici. Per tal d’introduir una batucada com a acompanyant d’algun element o ball s’hauria de modificar el protocol, fet que ara mateix és poc probable.

Que passa però, amb el repertori que s’interpreta durant les festes?

"Durant la professó, els músics tocaran la marxa corresponent entenent que han de ser peces solemnes, segons es publica en la Consueta de les Tonades de Santa Tecla, sempre que l’element que acompanyen no faci la seva actuació. La banda de música que acompanya les autoritats en sortir i entrar al pla de la Seu interpretarà la Marxa de Santa Tecla" (Comissió Assessora del seguici Popular, 2015: 7).

Més enllà d’aquest apunt, que només afecta a l’acte de la Processó, el Protocol no especifica quina és la música que ha de sonar durant la festivitat tarragonina. El repertori doncs, esdevé la via per on la globalització i la música més «moderna» poden entrar dins la festa tradicional. Aquesta influència no tradicional és, de nou, un fenomen que no és recent.

En l’inici del moviment de recuperació festiva, als anys vuitanta, els músics de les bandes de festa major solien ser els mateixos que tocaven als balls dels caps de setmana. Tenint les marxes i els pasdobles com a repertori habitual, aprofitaven aquest per interpretar-lo a l’hora d’amenitzar la festa major. És així com es barrejava un repertori més «tradicional» amb unes músiques més modernes, com eren els pasdobles Paquito el Chocolatero o Amparito Roca.

Als anys vuitanta Amparito Roca va ser agafada com a himne de la colla castellera Colla Jove Xiquets de Tarragona, alguns membres de la qual eren també components dels Diables. Això va fer que l’Amparito, que ja sonava a les Revetlles de la festivitat, comencés a ser cantada i tocada a la Baixada de l’Àliga, fins esdevenir-ne la seva principal banda sonora. Actualment el binomi Santa Tecla–Amparito Roca és inseparable, i la seva interpretació és gairebé obligada en la majoria dels actes. D’una banda perquè el públic la reclama. D’altra banda, part de la culpabilitat recau sobre la institucionalització de l’acte, esdevenint un «producte» identitari de la festivitat, tot i no constar per escrit dins el Protocol. Així mateix, la seva sobreexplotació va més enllà de l’acte de la Baixada, ja que dins la programació oficial de la festa hi trobem actes com el «Primer Amparito Roca de les festes», la «Baixada d’Amparitos», o l’«Amparito’s Party».

Tanmateix, fora dels dies que duren les festes, es continua reforçant la identitat i el binomi  Santa Tecla–Amparito: «Cantes l’Amparito a la dutxa? Va ser el teu primer politó de mòbil? Els teus fills et  desperten amb el so d’aquest pas doble?». Així és com l’any 2012, des de la Conselleria de Cultura de l’Ajuntament, es convidava als ciutadans i ciutadanes a participar a Treu l’Amparito que portes dins!, un Concurs Audiovisual de Santa Tecla. L’organització va promoure un vídeo oficial de les festes en el qual es mostrava l’ús del tema musical en la quotidianitat de diferents tarragonins. A partir d’aquí, i donant per entès que tot tarragoní té una «relació íntima amb l’Amparito Roca», es convidava a realitzar una versió del vídeo. D’aquesta manera, s’aconseguia reforçar la imatge de l’Amparito com a tret identitari del col·lectiu tarragoní.

Per concloure...

Agafant el conflicte i les festes de Santa Tecla de Tarragona com a eix central, i fixant-nos en dos focus temporals, hem pogut observar dos estats diferents de la festa –sense i amb protocol– i com la seva normativització ha provocat que en repetides ocasions les institucions s’apropiessin d’una espontaneïtat. En alguns casos, com la Baixada de l’Àliga, espontaneïtats inicialment conflictives han estat apropiades i convertides en símbols identitaris d’un col·lectiu. Així mateix, l’acció de «baixar les escales», iniciada espontàniament en una edició encara no oficial de l’acte com a alternativitat del recorregut habitual, ha passat a ser una de les imatges més simbòliques de la festa i la ciutat. D’altra banda, trobem com una música, com és Amparito Roca en el cas de Tarragona, degut al seu ús excessiu i la voluntat que així sigui, ha estat apropiada i convertida en símbol identitari, indeslligable de la festivitat tarragonina.

Bibliografia

BERTRAN, Jordi (coord.) (1994) Tarragona. Guia de les festes de Santa Tela. Història, Seguici Popular i Castells. Tarragona: El Mèdol.

DELGADO, Manuel (coord) Grup de recerca Etnografia dels Espais Públics de l’Institut Català d’Antropologia (2003). Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l’espai públic a Barcelona (1951-2000). Barcelona: Departament de Cultura.

MAGAN, Miquel Àngel (2009). La baixada de l’Àliga vista pels aliguers. Tarragona: Arola Editors.

MOYA, Benvingut (1983). «La festa tradicional com a mitjà de socialització de la comunitat». Dins de Memòries del I Congrés de Cultura Tradicional i Popoular. Barcelona: Departament de cultura p.44

PUJOL, Adrià (2006). Ciudad, fiesta y poder en el mundo contemporáneo. Mèxic: Centro de Estudios Superiores de México y Centro América. Vol IV, núm 2. P.36-49

[1] El binomi cultura «popular» i «tradicional» són objecte de debats profunds i complexos. En aquest cas faig us d’ambdós termes indistintament, entenent cultura popular/tradicional com aquella que engloba els diferents elements, festes, rituals i hàbits que han esdevingut símbols identitaris de la societat, catalana en aquest cas.

[2] Fent referència a la celebració que es fa als pobles d’arreu en honor a un Sant o Santa, el qual té un significat per al poble o ciutat en qüestió.