Dir quines són les millors interpretacions d’una obra com la Consagració de la primavera no és pas gens fàcil. El ballet i peça de concert de Stravinsky segueix sent qualificada gairebé 105 anys després de la seva estrena d’obra trencadora, d’interpretació tan musical com simbòlicament molt complexa. I són aquestes dificultats descriptives les que han donat lloc a una enorme diversitat discogràfica, en la qual cada director i institució simfònica ha deixat palesa una visió pròpia de l’obra, atorgant-li un significat relatiu.

Si bé és cert que molts compositors estarien orgullosos que la seva obra suscités aquest tipus de reaccions, aquest no és el cas d'Stravinski. S’explica que el rus detestava qualsevol canvi, per lleuger o inconscient que fos, que els intèrprets o directors realitzessin a la seva obra, afectés qüestions instrumentals, textuals o de posada en escena. El més mínim retoc al codi establert era considerat pel compositor una mena d’heretgia dessacralitzant, concepte que, a la Consagració de la primavera, sembla més escaient que mai.

Per evitar l’inevitable, la reproducció inexacta de la seva obra, Stravinski es va encarregar d’enregistrar-la tota personalment. Lògicament, doncs, la primera versió a referenciar en aquest article és la del mateix Stravinski o, més ben dit, les del mateix Stravinski, ja que en va realitzar diverses al llarg de la seva vida. De totes, però, només dues són d’estudi, la primera de les quals fou enregistrada el maig del 1929 per l’Orquestra simfònica de París i la segona el 1960, any en què l’Orquestra simfònica de Columbia va ser la formació escollida. Com és lògic, les dues gravacions són de referència, encara que força menys reivindicades i escoltades del que es podria pensar. La versió del director Pierre Monteux, qui va estrenar la Consagració l’any 1913, és pràcticament l’única que va comptar amb el suport i l’aprovació de Stravinski. De les gravacions “històriques”, aquesta, del 1951 per l’Orquestra simfònica de Boston, és probablement la més coneguda, fins i tot més que les del mateix compositor, encara que sembli inversemblant.

Però posats a parlar de versions canòniques, no podem deixar de banda aquella que a tots ens ve al cap quan pensem en la Consagració, que no és ni més ni menys que la d’un altre director a qui li agradava treballar amb rigor, precisió i meticulositat: Pierre Boulez. L’enregistrament en qüestió data del 1992 i va a càrrec de l’Orquestra de Cleveland. Tanmateix, pels que no s’acaben de sentir còmodes amb l’hegemonia “bouleziana”, les versions de l’Orquestra filharmònica de Nova York, sota la batuta de Leonard Bernstein, i la de l’Orquestra Philarmonia, dirigida pel finés Esa-Pekka Salonen, són dues bones alternatives, ben treballades i enregistrades i amb una gran amalgama de colors, encara que força menys fidels a la interpretació original del compositor que la de Boulez.

No oblidem-ho, la Consagració és en origen un ballet. De manera que qui prefereixi gaudir de l’obra a nivell total, no en tindrà prou amb la discografia esmentada i li caldrà recórrer les versions audiovisuals. N’hi ha per tots els gustos: des de la reconstrucció de la coreografia original amb la qual els ballets russos de Nijinsky van estrenar l’obra, fins a la trencadora posada en escena de Pina Bausch, que aconsello especialment. Novament sorprèn copsar la quantitat de versions existents, la majoria d’elles produccions de gran format, fet que constata l’èxit de públic i la conseqüent rendibilitat econòmica que genera aquestes propostes. De fet, la Consagració ha sonat fins i tot en les produccions de Walt Disney, un aparador des del que, sens dubte, molts han accedit per primer, i potser últim, cop a l’obra de Stravinsky. La versió de la pel·lícula Fantasia (1940), film de culte convertit en una referència popular de primer ordre, correspon a l’Orquestra de Filadèlfia, dirigida per Leopold Stokowski. Una versió ben efectista, gràcies a les fantàstiques, encara que certament aleatòries, animacions que interactuen àgilment amb la música.

Que cadascú se senti lliure d’escollir aquelles versions que més li complaguin, sent aquest article tan sols una petita guia subjectiva pels qui encara no saben per on començar.