Raquel García-Tomás és compositora especialitzada en creació multidisciplinària i col·laborativa. Per “l’originalitat dels seus plantejaments i llenguatge compositiu”, va ser guardonada amb el XXVIII Premi El Ojo Crítico de Música Clássica de RNE en 2017.

Els dies 14 i 15 d’abril es va estrenar el seu monodrama Balena Blava al Teatre Nacional de Catalunya.

Em podries parlar sobre Balena Blava?

Balena Blava és un monodrama. És una obra encàrrec de part de l’Esmuc, que em va encarregar la part musical, i el TNC, que va demanar la part teatral a la Victoria Szpunberg. Balena Blava és la història en forma de monòleg de la directora d’un institut a punt de jubilar-se, que interpretarà Marta Angelat. Ella es fa una sèrie de preguntes existencials provocades pels rumors que corren: un dels seus alumnes està participant en el joc de la Balena Blava.

Per què vàreu escollir aquesta temàtica?

Ho vam decidir entre la Victoria i jo pensant que precediria a la Consagració i, per tant, havia de tenir-hi una connexió. Pensant en la idea de sacrifici de la Rússia pagana d’Stravinski, ho vam traslladar a l’actualitat amb el joc de la Balena Blava, exemple de sacrifici perquè qui guanya és qui mor, una gran paradoxa. Per part meva, jo també he volgut jugar amb motius musicals de la Consagració i incloure’ls al discurs de l’orquestra.

En quin corrent compositiu t’inscriuries?

M’identifico amb la creació multidisciplinària, m’interessa barrejar la música amb altres disciplines artístiques. Em resulta molt més estimulant. Sigui una col·laboració o no, el fet de crear una obra que va més enllà de la música amb un discurs narratiu i/o visual m’ajuda a defensar una idea de manera més immediata.

Com definiries la composició de música clàssica actual?

Es defuig de les fronteres estilístiques i sovint no hi ha una única veritat. Els companys de la meva generació sabem valorar el treball dels altres sense por. A títol personal, el que més valoro és que hagi qualitat, inventiva i que sigui personal.

Com definiries, llavors, als compositors de la teva generació?

Som com una gran família, per mi és el més important. Hi ha molta generositat, confiança, empatia. Molta gent estem tenint gran èxit a Europa i me'n alegro moltíssim. La competitivitat és sana. El que és especialment remarcable de la meva generació és el fet de compartir –en un sentit molt ampli–. Compartim coneixements, dubtes, alegries, moments difícils… Molts vam estudiar a l’Esmuc i l’entrada al món professional no ha impedit que continuem en un clima de companys.

Quins són els límits entre so, música i soroll?

Per mi estan totes juntes. Entenc que la música és l’organització del so. Dins del so podem distingir soroll i freqüències que reconeixem. A mi m’agrada molt el soroll tímbricament. M’agrada deixar entreveure el soroll a les meves obres, que el cervell ho descodifiqui i entengui que hi ha música al darrere, com a DIDO reloaded, agafant altres fonts sonores que no siguin instruments i donar-les magnituds musicals per construir un discurs sonor.

A l’entrega de Premis d’El Ojo Crítico, van fer especial menció de l’originalitat dels teus plantejaments. Segueixes algun tipus de metodologia a l’hora de compondre?

Ser original és tremendament difícil, jo considero que en el meu cas era més per ser personal que per original. Va ser un honor que em donessin el premi per ser jo mateixa. Cada obra té la seva pròpia metodologia. Sovint alterno la intuïció amb la tècnica i la racionalitat, que no allargo gaire per no caure en coses que ja sé fer. Quan es comença a bloquejar la meva creativitat paro i medito.

Finalment, com a dona compositora, trobes discriminació masclista al món compositiu?

En el meu cas concret, considero que no he patit una discriminació evident i que el meu entorn professional –constituït principalment per homes– m’ha tractat d’igual. Per altra banda, també és cert que al llarg de la vida, com la majoria de les dones, he rebut comentaris micromasclistes i tinc clar que aquesta discriminació dins el món de la composició existeix. Si bé és difícil demanar una paritat en la programació, ja que de moment som poques dones compositores en actiu, també és cert que existeixen festivals en què no hi ha ni una sola dona, i aquest tampoc no és un percentatge real. Em considero feminista i em fa por que la discriminació positiva sigui un indicatiu de que ens regalen coses quan les estem lluitant. Tot i així, estem en un moment en què hem d’exigir un percentatge mínim i en què la discriminació positiva pot ajudar a canviar un imaginari col·lectiu que encara projecta el compositor, exclusivament, com a home.