Imagino que el títol d’aquest article suscita dues preguntes ben òbvies: qui era Francesc Nonell? I per què s’ha fet un article sobre aquesta persona? Doncs bé, F. Nonell (1897-1954) va desenvolupar una tasca molt important en l’àmbit musical barceloní d’abans de la Guerra Civil de 1936-39, en especial, a partir de l’època en què va esdevenir secretari de l’Associació Obrera de Concerts, fundada per Pau Casals.  

Melòman de vocació i impressor de professió, persona molt metòdica, bon redactor i amb un gran domini de la llengua, aquestes qualitats li van permetre escriure molta activitat de l’Associació Obrera de Concerts i que aquesta hagi arribat fins a nosaltres. El seu treball com a corrector de textos i com a impressor van ser decisius perquè tota aquesta informació es plasmés en paper, revisada per ell mateix en la impremta Ortega de Barcelona, on treballava.

Nonell fou una de les peces que contribuïren a fer funcionar l'engranatge de la música clàssica a la Barcelona de l'època amb iniciatives tan capdavanteres com la culturització i el benestar de les classes obreres. Sovint aquestes persones han quedat oblidades i en segon terme darrere de grans figures com el mateix Casals, però s’ha de tenir en compte que, sense el seu treball silenciós i  desinteressat –essent un suport essencial per a les cares visibles i conegudes– el panorama musical barceloní de la primera meitat del segle XX probablement no hauria estat tan brillant com ho va ser.

Es dona el cas que Francesc Nonell fou també el meu besavi.

Els membres de la Junta Directiva de l’Associació Obrera de Concerts. Francesc Nonell és el primer per l’esquerra. Arxiu particular de la família Clarasó.

Gestació i naixença de l’Associació Obrera de Concerts (1925): Francesc Nonell, entre els fundadors

L’Obrera, com se la coneixia popularment, va ser una de les organitzacions més destacades dels anys vint i trenta del segle XX. Tenia la finalitat d'acostar la música clàssica al públic més modest, ja que allò que nosaltres trobem tan normal en la nostra vida diària –com assistir a concerts de música clàssica o aprendre música en acadèmies–, no era gens quotidià ni accessible en aquella època, sinó un privilegi reservat a persones amb alta capacitat econòmica.

Aquesta associació es va gestar en moments tumultuosos políticament parlant. El 1923 s’havia instaurat la Dictadura de Primo de Rivera i perillava la immensa tasca cultural realitzada per la Mancomunitat de Catalunya.

Pau Casals, en retornar a Barcelona d’una de les seves tandes de concerts per Europa, es va assabentar de la fundació de l’Ateneu Polytechnicum (que seria la seu de l’Obrera) i aviat van començar els contactes entre el Patronat de l’Orquestra Pau Casals i l’Ateneu Polytechnicum, de la mà de Rafel Campalans (Carrau 1977: 10).

Pau Casals oferiria desinteressadament la seva orquestra i es comprometria a fer sis concerts cada any. Els obrers en serien els fundadors, els propietaris i els dirigents. Els concerts serien gratuïts i per al sosteniment de l’Associació pagarien una quota anual de sis pessetes. Era el juliol de 1925. L’Associació Obrera de Concerts havia nascut i aplegava els trenta-tres primers socis, sortits de l’Ateneu, entre els quals el que va ser el primer president de l’Associació, Joan Font i Carbó, i el meu besavi Francesc Nonell.

Desenvolupament i plenitud de Associació Obrera de Concerts (1926-1936): participació de Francesc Nonell en la Junta Directiva

Aquesta iniciativa encapçalada per Pau Casals, de seguida va quallar i aniria arrelant fortament al llarg dels anys de vida de l’Obrera fins arribar als 6.000 associats.

Tal com es recull en les Memòries de l’Associació, redactades per Francesc Nonell, ben bé la meitat de les audicions que s'oferiren van anar a càrrec de l’Orquestra Pau Casals, dirigida tant pel seu fundador com per altres directors i compositors prestigiosos, com ara Enric Morera, Arnold Schoenberg, Joan Lamote de Grignon, Louis Hasselmans, Manuel de Falla, Emil Cooper, Jaume Pahissa, Fritz Busch, Eduard Toldrà, Alfred Cortot, etc. A més, solistes de renom també van actuar per a l’audiència de l’Obrera, acompanyats de l’orquestra o bé integrant formacions cambrístiques, com seria els casos, entre d’altres, del mateix Pau Casals amb el violoncel; dels pianistes Blanca Selva, Pere Vallribera, Margarita Chala, Blai Net, Miècio Horszowski i Alexandre Vilalta; dels cantants Emili Vendrell, Concepció Badia, Mercè Plantada i Concepció Callao, o dels violinistes Joan Massià i Jelly d’Aranyi.

Una vegada consolidada, l’Obrera va anar ampliant el seu camp d’acció encarant els nous reptes que sorgien progressivament. Així doncs, va crear la revista Fruïcions, portaveu de l’Associació i una magnífica publicació especialitzada; i seguidament es formaria l’Associació Obrera de Teatre; s’inauguraria la Biblioteca de l’Obrera, en col·laboració amb l’Ateneu Polytechnicum; es fundaria una excel·lent escola de música, els Estudis Musicals Blanca Selva i més endavant es crearia un cor mixt, Els cantors de l’Obrera.

El 1934 l’Obrera va aconseguir fer realitat un dels seus somnis: el de crear la seva orquestra simfònica, l’Institut Orquestral de l’AOC, sota la batuta del mestre Joan Pich Santasusana i format per una vuitantena de músics, tots obrers, que van portar la música a fàbriques, ateneus populars, etc., tal com es recull en les memòries de l’Obrera. L’èxit arribaria a ser tal, que va propiciar la fundació de diversos grups de cambra.

Així, a banda de la tasca concertística (126 concerts en total), va dur a terme una important tasca pedagògica i social.

La implicació de Francesc Nonell en l’entitat cada vegada seria més gran. En el Llibre d’actes de l’Associació Obrera de Concerts [1], retornat de l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola a Salamanca al 2016, queda recollit que, el juliol de 1931, entra a formar part de la Junta; el 7 de juliol de 1932 n’és nomenat vicesecretari i, el 15 de juliol del mateix any, secretari.

Per això, totes les actes a partir del 1932 ja estan redactades per ell i, cal destacar que són en català, molt més extenses, detallades i amb lletra molt més intel·ligible (gairebé cal·ligràfica), que les anteriors. Gràcies a això ha perdurat molta més informació que, si no, s’hauria perdut.

També d’ençà que ell n’és secretari, s’encarrega de redactar les memòries anuals de l’Associació i ell mateix les edita, a la Impremta Ortega on treballava. Abans d’ell no s'havien redactat memòries i, per tant, la informació que s’hi recull és importantíssima per conèixer aquesta entitat. En concret, va redactar les memòries dels cursos 1932-33,1933-34, 1934-35 i 1935-36. D’altra banda, també va redactar la del curs 1936-37, que té el títol: Treball estatutari corresponent al curs 1936-1937, llegit i aprovat en la reglamentària Assemblea General Ordinària.

Tot i escriure-les en nom de l’Associació es tracta d’obres molt personals, especialment la darrera, que conté moltes notes en què es lamenta de la situació bèl·lica. També ho és el Llibre d’actes, text inèdit que va retornar al 2016 de l’arxiu militar de Salamanca. Durant molts anys es va creure perdut, per la qual cosa Carrau se’n lamentava en el pròleg del seu llibre sobre l’Obrera: “Disculpeu-nos el fracàs de no haver pogut consultar els Llibres administratius, el Llibre d’Or i d’altres, per haver desaparegut el 1939, qui sap si per sempre” (p. 8).

Les Memòries contenen una nota preliminar i una de final on Nonell valora la tasca realitzada, i, amb motiu d’explicar-hi els actes, hi fa apreciacions personals. Hi recull tots els concerts realitzats, les repercussions en els mitjans de comunicació, les gestions encomanades i realitzades per la Junta Directiva, etc. Gràcies a la lectura d’aquestes actes també es poden conèixer qüestions més quotidianes com ara les diverses gestions per aconseguir concerts,  la recerca de partitures i fins i tot de manera anecdòtica, les disputes assembleàries sobre les quotes.

Portada de les memòries dels cursos 1932-1936 redactades per Francesc Nonell i Sisa. Arxiu particular de la família Clarasó.

Dissolució de l’AOC (1937) anys d’activitat a l’ombra i de resistència: contacte epistolar amb Pau Casals a l’exili

L’Associació Obrera de Concerts, malgrat la Guerra Civil, va continuar la seva activitat fins al 1937. Molts dels seus membres eren al front i els últims concerts eren per captar fons per al govern de la República.

Ja que l’AOC es tractava d’una entitat molt implicada en l’obrerisme i filla d’un moment històric republicà i catalanista, va ser una víctima directa en la postguerra. Se’n va confiscar la documentació que podia ser probatòria: Llibre d’actes i darreres cartes escrites l’any 1937, signades pel president accidental de l’Institut Orquestral.

Amb motiu de la victòria de les tropes del general Franco, es va esvanir i malbaratar tot l’esforç d’unes dècades que s’havien entestat a normalitzar i europeïtzar la vida musical catalana i en què l’Obrera, amb Pau Casals al capdavant, van tenir un protagonisme singular. Pau Casals i molts més es van autoexiliar. Nonell però, arribat el moment, va decidir no fer-ho. No havia anat a la guerra (ja era molt gran quan va esclatar) i, per tant, no tenia motius per ser represaliat.

En aquest llarg període de la postguerra, cal dir que, malgrat tot, la societat civil sobrevivia i s’organitzava a la rereguarda. L’associacionisme maldava per sobreviure i ho van aconseguir amb dificultats.

Pel que fa a Francesc Nonell, en aquest primer període va prendre part la necessitat d’aïllament i de reclusió en els cercles d’amics. Tal com em va explicar la meva àvia Rosa, sovint es feien trobades en cases dels músics, entre els quals hi havia Joan Pich Santasusana. Més endavant va reprendre el contacte amb familiars de músics morts o exiliats a partir dels concerts de l’Orfeó Català que es van tornar a fer al Palau de la Música, com ara amb la vídua de Juli Garreta.

Encara en aquest període, va mantenir contacte epistolar amb Pau Casals durant el seu exili a Prada de Conflent. Vaig localitzar tres cartes al Fons Pau Casals de l’Arxiu Nacional de Catalunya, escrites pel meu besavi al “Mestre”, tal com l’anomenava.

Carta manuscrita de Francesc Nonell a Pau Casals el gener del 1950. Fons Pau Casals – Arxiu Nacional de Catalunya

A partir d’aquest contacte epistolar vaig descobrir que la relació personal fou més profunda que no em pensava. Així doncs, al gener del 1950 el meu besavi va contactar-hi per demanar-li disculpes pel seu silenci, causat per diversos motius i per mostrar-li que ni ell, ni el cercle cultural barceloní al qual pertanyien, no l’havien oblidat. Parla de les trobades que tingué amb la vídua de Juli Garreta i amb el seu germà, Enric Casals, qui li va facilitar l’adreça per poder enviar-li aquesta primera carta i que l’anava informant de l’estat de salut del mestre.

La següent carta que s’ha conservat és del 18 d’abril del 1950. Aquí va recollir breument el seu estat de salut d’aquell moment i li va donar la nova que el darrer president de l’Obrera, Rafel Surell, havia mort al febrer del 1947. A més a més, li va confessar que havia ensenyat la carta anterior de Casals a aquells amics devots de la música que podien trobar, en les seves paraules, “un raig de llum aconhortadora”.

L’última carta de la qual disposo és del gener de 1953, l’any anterior de la mort de Francesc Nonell. Aquest cop li desitja un venturós nou any i l’informa que ha patit una malaltia que l’ha retingut al llit, amb la qual cosa es pot deduir que ja patia un estat de salut bastant fràgil. A part d’això, un aspecte curiós d’aquesta carta és que al costat de la signatura hi va posar l’adreça de casa seva i li va oferir el seu domicili, la qual cosa confirma una relació propera i de confiança entre aquests dos homes.  

Nonell va desvincular-se, per motius de la desfeta política i de la salut, de la música. El seu paper actiu va passar a ser secundari, només com a assistent a concerts i a trobades musicals. Va morir al començament de de desembre de 1954, a l’edat de 57 anys.

[1] Llibre d’actes de les reunions de l’Associació Obrera de Concerts, celebrades entre el 17 d’abril de 1930 i el 17 de gener de 1937. Es troba a la Fundació Pau Casals i completa el llegat Pau Casals dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Bibliografia, webgrafia i fons consultats

Bibliografia

• Aviñoa, Xosé, Caparrós, Josep Maria; Santacana, Carles, et al. (1995). “El lleure a l’abast de tothom”. Dins DD.AA (1995). (Història política, societat i cultura dels països catalans. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8).
• Aviñoa, Xosé (1999). “L’associacionisme”. Dins Aviñoa, Xosé (1999, ed.). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Del modernisme a la Guerra Civil (1900-1939). Barcelona: Edicions 62, vol. IV.
• Carbonell, Jaume (2000). “El cant coral”. Dins Aviñoa, Xosé (2000, ed.). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Del Romanticisme al Nacionalisme, vol. III. Barcelona: Edicions 62.
• Carrau Isern, Francesc (1977). L’Associació Obrera de Concerts. Fundador Pau Casals. Barcelona: Jaimes Libros.
• Corredor, Josep Maria (1967). Casals: Bibliografia il·lustrada. Barcelona: Edicions Destino.
• Cortés Mir, Francesc (2017). Història de la música a Catalunya. Barcelona: Editorial Base.
• Montserrat Sanmartín, Antònia (2010). “L’Associació Obrera de Concerts. Música i lletra per a mans feineres”. Dins Revista Recerques, núm. 129.

Webgrafia

• Fundació Pau Casals. Jornada “Diàlegs amb música”, centrat en el 90è aniversari de l’Associació obrera de Concerts. Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Barcelona, 29 de desembre de 2016: <http://www.ivoox.com/90-anys-l-associacio-obrera-concerts-audios-mp3_rf_15573319_1.html> [1/04/2017]

Fons consultats

• Fons Pau Casals (ANC1-36). Arxiu Nacional de Catalunya. Sant Cugat del Vallès
• Fons Francesc Pujol i Pons (CAT CEDOC 3.2). Centre de documentació de l’Orfeó Català. Barcelona.
• Fons Joaquim Pena. Biblioteca Nacional de Catalunya. Barcelona.