Si hi ha un relat on la música és la protagonista, la música explícitament, més que el món sonor en general, aquest relat és The Music of Erich Zann, considerat pel mateix Lovecraft com un els seus millors. Aquí, el narrador recorda haver viscut a un edifici de la rue d'Auseil (potser del francès "au seuil" 'al llindar'?) d'una ciutat no especificada (Paris?). Un veí, un violista mut d'origen alemany ja entrat en anys, Erich Zann, toca melodies estranyes durant la nit per tal d'impedir que forces estranyes provinents d'un abisme darrera la finestra entrin a la seva habitació. L'estudiant fuig quan, havent vist ell també l'abisme, la finestra es trenca i un vent no natural s'emporta tota la música de Zann mentre aquest, aparentment mort, segueix tocant el violí. Quan el narrador, anys deprés, intenta trobar el lloc, ni tan sols és capaç de localitzar la rue d'Auseil.

Evidentement, alguns dels elements que Lovecraft combina aquí es poden considerar clichés, des de l'ambient parisí que evoca associacions com les gàrgoles de Notre-Dame o les fleurs du mal, el compositor alemany que sembla haver perdut la facultat de parlar a canvi d'un poder musical que el converteix en guardià del llindar entre aquest món i el de l'altra banda de la seva finestra. Però tot i els llocs comuns, l'autor americà aconsegueix tocar unes fibres que arriben a més profundidat que les arxiconegudes divagacions romàntiques al voltant del poder sobre-natural de la música. El que potser més crida l'atenció és el caràcter amenaçador i decididament negatiu del món del més-enllà de la finestra. La funció que la música compleix aquí recorda la que té en Die Welt als Wille und Vorstellung de Schopenhauer: aquí, és una arma que manté en escac l'estrany món darrera la finestra per tal que les seves forces fosques no envaeixin aquest; allà, és un quietiu (en paraules del filòsof; nosaltres potser en diríem 'calmant') que calma aquesta invisible voluntat que continuament assetja el nostre món perceptible que, tanmateix, no deixa de ser una mera representació.

Amb aquest rerefons, no és d'estranyar que el relat despertés l'interés de compositors clàssics o contemporanis. Claude Ballif (1924-2004), que ja havia guanyat el primer premi del concurs internacional de Genève l'any 1955 amb Lovecraft, una obra per a orquestra (op. 13), escrigué nou anys més tard la música per a una adaptació a l'escenari sota el títol La musique d'Erich Zahn [sic!]. També pensada pel teatre era la música del seu contemporani americà, Raymond Wilding-White (1922-2001), The Music of Erich Zann (1980), per a violí i electrònica. Una de les darreres aproximacions al relat la va realitzar el 2009 el compositor i musicòleg ucrainès Alexey Voytenko, sota el mateix títol.

Tot i que The Music of Erich Zann hagi provocat més que d'altres relats l'interès entre els músics clàssics (potser per motius evidents), les adaptacions en diferents estils de música popular - des del metal fins la música electrònica - són notablement més nombroses...

To be continued...