Sovint, les xifres ens sorprenen amb més informació que la que buscàvem en iniciar la recerca, fent aflorar curiositats i percentatges pels quals mai no hauríem apostat. Això és el que ha succeït quan hem volgut datar el repertori que s’interpreta a l’Escola.

Amb aquesta finalitat vam revisar els programes de mà dels darrers tres cursos –aquells dels quals podíem fer un seguiment fàcil: cicles de la sala 4, Grans Conjunts i concerts emmarcats dins del Piano Fòrum o altres esdeveniments especials– i vam prendre nota de cada obra interpretada, del seu compositor i de l’any en què va morir. Ja posats, també els vam etiquetar segons el sexe i el lloc de naixement.

D’aquí va sortir la gràfica que trobareu més avall, i que podeu filtrar segons l’origen geogràfic dels compositors. Però també surten a la llum altres dades que, fins ara, romanien ocultes.

A primer cop d’ull ja es veu que els autors de la “resta del món” apareixen només a partir dels anys 50 (quasi tots nord americans, del món del jazz), i també que en els últims anys predominen els compositors catalans. Això s'explica per l'abundant producció de repertori per a cobla que hi ha en aquest període, però també gràcies a totes les obres compostes i interpretades per estudiants de l’ESMUC en els cicles de nous compositors. Són obres que, en aquesta anàlisi, han tingut la mateixa consideració que les d’autors consagrats.

Sense dades dels repertoris interpretats a l’aula, en audicions o concerts de format més reduït, aquests resultats s’han d’interpretar amb pinces, com una simple aproximació. Cal tenir en compte també que en el còmput “pesa” el mateix l’Heroica de Beethoven, interpretada com a peça única per la Camerata Esmuc-Casals, que una cançó del s. XVI de poc més de 2 minuts.

Malgrat les inexactituds, tenim dades per reflexionar i també per jugar una estona. Entre les primeres, el percentatge tan baix de dones compositores (16 en total; només un 5%) o la pràctica absència de compositors fora d’Europa i els Estats Units. Per sort, la primera és una tendència que es va revertint a gran velocitat. Des de la primera compositora que apareix a la nostra cerca, les xifres només van en augment.

També tenim l’any mitjà del repertori: 1859, el mateix en què Wagner acabava el segon acte de Tristany o Darwin va publicar L’origen de les espècies.

Però sabríeu dir per exemple quin ha estat l'autor que s'ha tocat més cops? O el més antic? O quins famosos compositors no han rebut l’atenció que potser hauríem esperat?

Vegem les dades més curioses:

El compositor més tocat en absolut (20 obres) és Debussy –qui, per cert, va morir un 25 de març ara fa cent anys–; el segon és Chopin (14 obres) i el tercer en pujar a aquest particular podi, Monteverdi (13 obres). Efectivament, no són ni Beethoven, ni Mozart... Menys encara Txaikovski, Ravel o Mahler, dels quals no s’ha tocat ni una sola peça! El primer català (però també quart en la categoria absoluta) és Mompou (11 obres), seguit ex-aequo per Granados i Albéniz (5 obres).

A la llista tenim 235 compositors que ja són morts i 99 autors vius i en actiu, entre els quals hi ha molts estudiants, graduats o professors de l’Escola com, per exemple, els cinc que lideren l’ESMUC Jazz Project, i que inclouen obres pròpies en cada edició.

I entre la resta, sabríeu endevinar el més antic i el més recent?

Doncs el més antic, i amb diferència, és Guillaume de Machaut, de qui es va interpretar una peça en un fantàstic concert dirigit per Pedro Memelsdorff a la Capella de Santa Àgata; i el que ens ha deixat més recentment, un referent de la composició contemporània al nostre país però també a la nostra escola: Joan Guinjoan.