Hitler, Rammstein i el cant clàssic

Sovint, quan escolto música vocal clàssica en alemany, no puc evitar tenir calfreds al sentir l'intèrpret pronunciar l'r apico-alveolar d'una forma exagerada. Per entendre'ns: es tracta de l'r coneguda del castellà i català. En principi, l'estàndard de l'alemany per a l'escenari (Bühnendeutsch) preveu aquesta varietat del fonema, característic dels dialectes del sud, i l'afavoreix, contràriament a l'alemany normatiu (Hochdeutsch), on es preveu l'/R/ velar (semblant a la francesa). Ara bé, la realització exagerada del fonema acosta el cant clàssic a un dels grups potser menys esperats en aquest context: Rammstein. Dins l'estètica d'aquest grup, la pronunciació de l'r juga un paper fonamental en l'evocació de l'estètica del Tercer Reich, palesa tant a les lletres, com a la presentació audio-visual dels videos (que s'orienten cap a Leni Riefenstahl, la cineasta “oficial” del règim i amiga íntima d'Adolf Hitler). S'entèn perquè Rammstein, tot i no expressar directament continguts ideològics, a Alemanya és un grup enormenent controvertit, la qual cosa no passa a l'estat espanyol, on molts joves aficionats escolten la música de Rammstein sense adonar-se de les al·lusions estètiques.

Heus aquí el problema central: un alemany nadiu no pot escoltar la pronunciació de l'r exagerada sense pensar en els discursos de Hitler. Com de notoris eren aquests pel que fa als recursos retòrics queda palès, per exemple, en el discurs de Charlie Chaplin a El gran dictador, on el còmic britànic imita la pronunciació, mímica i gesticulació de Hitler sense dir cap paraula en alemany! Més irritant encara pot resultar escoltar les lectures del llibre Mein Kampf, realitzades als anys 70 pel cabaretista Helmut Qualtinger (conegut potser dins el paper de Remigio da Varagine a la pel·lícula El nom de la rosa), imitant, ell també, la dicció particular del Führer.

Tot i que potser hi hagi casos on aquest tipus d’interpretació resulti adequat al text (el nomen alemany “Wert”, ‘valor’, ‘vàlua’, ‘preu’, ‘mèrit’ sembla que reveli millor els seus subtextos ideològics amb una pronunciació hitleriana. Nomen est omen...) però l'efecte que produeix sentir un Lied tendre de Schubert cantat així és, senzillament, devastador. Per descomptat, aquestes associacions culturals tan evidents per un alemany són més difícils de percebre per un estranger, però se'n pot fer una idea pensant en un contratenor que interpreta una de les Siete canciones populares españolas de Manuel de Falla, introduint-la amb “Españoles, inauguro solemnemente este pantano” i rematant-la amb “¡Viva España! Y ahora a fusilar...”.

És cert que Espanya i Alemanya són diferents, pel que fa als seus valors, històries, emocions, etc., però l’ús i consum d’elements culturals susceptibles a una difusió d’idees polítiques clarament rebutjables és un problema que ens afecta a tots, independentment de la nostra procedència. Aquesta responsabilitat ens exigeix una consciència dels significats dels nostres actes (i entre aquests també figura cantar repertori clàssic alemany), i pel bé del futur de tots més val que l’assumim.