Als pianistes, quin futur professional els espera?

Formació i perspectives laborals d'un instrument molt sol·licitat

Quan un jove tria una carrera, una especialitat, un instrument, de vegades no es preocupa de les oportunitats professionals que se'n deriven, i potser és bo que sigui així, que pesi la motivació abans que res. Les preguntes d'aquesta mena solen aparèixer més tard, quan s'acosta la finalització dels estudis. Així, el piano és un instrument amb molts devots i molta competència: el mercat els pot absorbir tots? La seva formació només és contemplada com a solistes? A més de pianista de concert, quines altres possibilitats laborals tenen?

A dues veus
Altres publicacions
0
Share

Pianista i professor de l'Esmuc

Pianista, clavecinista i professor de l'Esmuc

El gran Tete Montoliu va dir que només hi ha dos tipus de música: la bona i la dolenta, la ben interpretada i la mal interpretada. Probablement també hagués dit que només hi ha la bona formació pianística i la mala formació pianística. La formació adequada servirà per a tots els àmbits de desenvolupament professional perquè justament aquesta és la única condició que ha de tenir una formació coherent, artísticament i tècnica. Si no ofereix aquestes garanties significarà que la formació és defectuosa i l'especialització del pianista no podrà desenvolupar-se amb tota la qualitat sent un refugi per emmascarar els dèficits formatius. Per l'èxit professional és més determinant que els fonaments de l'aprenentatge tinguin la qualitat necessària per ser el primer graó sòlid per la posterior especialització, que no pas que estiguin conceptualment relacionats amb l'activitat específica del futur intèrpret. 

No hem de confondre “la” formació bàsica i “una” formació especialitzada. Pensar que la formació bàsica es redueix als primers quatre anys o als cicles mitjans d'estudis és un engany que ens fem col·lectivament. Els fonaments de la formació musical instrumental culminen en el darrer moment dels estudis del grau superior; sovint però, interpretem aquest període com un estadi inicial. En realitat però, estem en un estadi final del procés d'aprenentatge. Així malauradament, es produeix una desconnexió estructural i metodològica entre les etapes d'iniciació, intermèdia i final de grau superior. Tota aquesta arcada hauria de ser un procés harmònicament modulat en el qual s'inicia el descobriment dels diversos camins com a futurs pianistes. Per altra banda, cap professional dirà que en aquest punt acaba l'aprenentatge. És des d'aquí que els intèrprets comencem a desenvolupar el nostre propi camí, el de la nostra naturalesa artística, el relatiu als nostres interessos i també capacitats. En aquest punt ens especialitzem i busquem altres fons de mestratge fins a convertir-nos, en un procés de síntesi, en el nostre mateix mestre. Però la bona formació anterior serà imprescindible per tenir l'opció de ser un bon intèrpret en el repertori solista, igual que per ser-ho en el de cambra, en el context d'una orquestra (en la qual també hi ha el pianista), en el repertori de la música antiga o en la tasca pedagògica.

La formació instrumental és com un arbre. Si té un tronc fort i consistent, permetrà una diversificació natural amb branques i fulles de gran alçada que acabaran donant fruits exquisits. Per conquerir les sortides professionals cal fer l'arbre fort i el més alt possible perquè la nostra capacitat de créixer és el que en definitiva ens condicionarà el futur.

Aquesta és una de les grans qüestions de la nostra professió, i un debat del qual fa anys que se'n sent a parlar. És innegable que el mercat no pot absorbir a tots els pianistes formats en el camp de la música clàssica i contemporània. És més, només una part molt petita poden esdevenir solistes professionals, i moltes vegades en l'èxit d'una trajectòria artística hi influeixen factors extra-musicals, és a dir, poc controlables en la fase de formació. Però això no només ho trobem en el camp dels pianistes de formació clàssica, sinó que es pot traslladar perfectament a altres àmbits estilístics o a altres instruments.

A banda d'aquesta realitat, crec que és digne de fer una reflexió sobre el que s'esmenta com a "formació com a solista". És cert que els estudiants d'Interpretació i de Pedagogia han de donar una gran importància a l'estudi del repertori i de la tècnica de l'instrument, i ser capaços d'abordar satisfactòriament l'empresa de posar-ho en pràctica en viu. Encara que després no s'hi dediquin professionalment, el rigor de l'estudi i el coneixement directe de la professió com a solista aporta valuosa informació, tant del que cal fer com del que que no s'ha de fer.

Però no descuidem la resta de la formació dels pianistes, que en l'Esmuc crec que té una notable importància. El meu cas, com a professor d'improvisació i música de cambra, intento transmetre la importància d'aquesta formació complementària a la interpretació com a solista. I també incito als alumnes a que descobreixin altres músiques de les que estan habituats a tocar i sentir, cosa que és un fet saníssim. Només que obrim una mica la perspectiva se'ns obren noves sortides professionals. Hem de pensar que a banda de l'opció de solista o pedagog hi ha la de la música de cambra, l'acompanyament (en escoles de música, conservatoris, teatres), mestre repetidor d'òpera, acompanyant de cantants, pianista de dansa... I si ens interessem per altres disciplines i instruments, com el fortepiano, clavicèmbal, orgue, harmònium, celesta o teclats electrònics, l'oferta encara és més gran, tot i que no ens hem allunyat del món de la tecla. Crec que en aquest sentit, l'Esmuc té una oferta ben interessant. Moltes vegades he pensat, quan estava estudiant al Conservatori Superior, com m'hauria agradat tenir assignatures com Piano Jazz.

També voldria fer incidència en un altre àmbit que crec que sempre s'ha menystingut: el teclista d'orquestra. Aquesta és una matèria que poques vegades s'aprèn acadèmicament però que crec que aporta coses molt interessants i diferents: s'interpreta repertori orquestral (tan diferent a l'habitual del pianista); es forma part d'un gran grup; i cal seguir un director (molt enriquidor també per a qui estigui interessat per la direcció d'orquestra o la composició). Des d'aquí, els meus ànims per descobrir-lo. De possibilitats, en tenim.

Comentaris (0)

Log in or create a user account to comment.

Números anteriors
Veure tots els números de L'ESMUC digital